L’exposició Dues pedres. Paisatges persistents és una iniciativa de la Direcció General de Difusió, en col·laboració amb la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Està produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec de Palau Robert, i l’han comissariat el director de l’Observatori, Pere Sala i Martí, juntament amb Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué. La museografia és de Queralt Suau i el disseny gràfic d’Opisso Studio.

Catalunya és una de les zones més riques del món en construccions de pedra seca. La pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per fer front als desafiaments del món actual.

L’exposició es va inaugurar el passat dimarts 19 de desembre, en un acte presidit per la consellera de Territori i presidenta del Consorci de l’Observatori del Paisatge, Ester Capella, juntament amb la directora general de Difusió del Departament de Presidència, Eva Pomares, el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, Oriol Duran i el director de l’Observatori del Paisatge, Pere Sala i Martí.

Pere Sala va destacar que "no hem de considerar la pedra seca només com un llegat del passat, sinó també com a una aposta de futur", i en aquest sentit espera que el visitant "surti de l'exposició veient els paisatges de la pedra seca com un testimoni excepcional dels valors necessaris per fer front al món actual: naturalitat, reutilització, circularitat, contribució a la biodiversitat, resiliència, humilitat, cooperació...". També va "agrair a totes les institucions, entitats i persones que han contribuït a fer possible aquesta exposició" i va ressaltar que "és una autèntica exposició coral".

En el seu parlament concloent, la consellera de Territori, Ester Capella, va destacar que “la pedra seca representa paisatges persistents, com el país. No és balder – va afegir- dir que som el país que som, pels paisatges que tenim. La pedra seca és una tècnica de present, de passat i de futur. I avui, aquestes mostres són molt més que una representació del passat o una relíquia folklòrica: són garantia de persistència i manteniment del que ens identifica”.

L’exposició, que es pot veure a les sales 1 i 2 de Palau Robert fins al 2 de juny de 2024, és d’accés lliure i gratuït, i està organitzada en tres àmbits:

Els paisatges

Catalunya és un país de paisatges. Un dels trets més significatius és la seva extraordinària diversitat de paisatges. Una orografia juganera, una infinitat de microclimes i una intervenció humana mil·lenària sobre el medi físic fan de Catalunya un dels països més diversos d’Europa, i això es fa palès amb els 134 paisatges que el formen, tal com es desprèn dels catàlegs de paisatges elaborats per l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Els paisatges Altiplà de la Terra Alta, Solana del Baridà, Garrigues Baixes i Vall del Corb, Plana del Baix Ebre - Montsià, Plana de l’Alt Camp, Cap de Creus i Sant Llorenç del Munt i l’Obac - El Cairat en són una petita mostra. En tots ells, la pedra seca hi té una presència notable, sovint aclaparadora, com succeeix en la pràctica totalitat de la resta de paisatges. Tenim un munt de paisatges fets de pedra seca, on una fascinant riquesa d’arquitectures (murs, barraques, cabanes, entre tantes altres construccions) modela i condiciona aquesta diversitat paisatgística.

I, si sortim del Principat i ens endinsem a la resta de territoris dels Països Catalans, de nou ens trobarem amb molts altres paisatges afaiçonats per la pedra seca. Això és així perquè, fet i fet, tota la Mediterrània n’és plena... i en última instància bona part del planeta: d’aquí el valor universal d’un sistema constructiu que ha dotat infinitat de paisatges de valors productius, històrics, ecològics, simbòlics i estètics; en definitiva, de valors materials i immaterials.

Les pedres

La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d’aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d’unió, que permet aixecar estructures diverses. Milers i milers de construccions, de tipologia, dimensions i usos molt variats, afaiçonen la major part dels paisatges rurals catalans. Si bé algunes d’aquestes construccions van ser bastides per mans expertes, la majoria ho van ser per les dels mateixos habitants del món rural, començant sempre per la paret, element bàsic que modula tot el paisatge i base per construir estructures més complexes. Amb un esforç incommensurable, un coneixement exhaustiu de cada lloc i una constància pètria, terrenys inicialment pedregosos i erms han esdevingut camps de cultiu, prats i pastures.

La pedra seca és, sobretot, un autèntic pou d’inspiració i un testimoni excepcional dels valors que tant ens serviran per fer front als desafiaments del món actual: reciclatge, reutilització, resiliència, proximitat, humilitat, cooperació, estalvi... i tants i tants d’altres dels quals anem més aviat escassos.

Potser per això és tan esperançador constatar l’interès creixent de la societat envers aquesta tècnica mil·lenària i els paisatges que se’n deriven. No és tan sols el fet que la UNESCO l’hagi declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, cosa ja per si mateixa prou rellevant, sinó que a tort i a dret neixen iniciatives ciutadanes, acadèmiques i científiques que en reclamen la recuperació i el reconeixement, així com nous àmbits de formació professional, com les escoles de margers.

Les veus

Molts dels paisatges de la pedra seca es troben a les àrees rurals més marginals, aquelles que primer van patir les conseqüències del despoblament massiu de les dècades de 1960 i 1970. Aquest fet va implicar l’abandó de l’activitat agrària, l’envelliment de la població, la manca de relleu generacional i l’increment exponencial de la massa forestal, amb el corresponent risc d’incendis i la pèrdua de patrimoni material i immaterial. Són paisatges de la pedra seca fràgils, perquè també ho és el món rural al qual pertanyen. La pèrdua del ric mosaic agroforestal tan típic de Catalunya arran de la reducció a la mínima expressió de l’agricultura familiar tradicional ha relegat a un paper encara més residual les estructures en pedra seca que suportaven i afaiçonaven aquests paisatges.

Amb tot, estan apareixent moltes iniciatives de repoblament i revitalització del món rural que, de retruc, també afavoreixen la recuperació d’uns paisatges de la pedra seca que havien arribat a un pas de l’extinció i d’uns coneixements que, precisament ara, en el context en què vivim, poden ser d’una vàlua extraordinària. Set mirades i experiències ben diverses ens ajuden a entendre aquests nous valors i perspectives per als paisatges de la pedra seca, que no només es revitalitzen, sinó que es reinventen a partir de la seva incorporació a l’obra nova, mostrant així com és de vigent i útil aquesta tècnica ancestral.