Respecte per l'equilibri antic

El lector encuriosit que s'apropi en aquest llibre –La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i el Montsià (Onada edicions, Benicarló)– es toparà amb una impressionant col·lecció de bellíssimes imatges de Mariano Cebolla que ens parlen d'un paisatge on la mà de l'home –exactament del pàges– hi és present tot ordenant-lo però sense alterar-ne la substància. O tal com ho diu l'arquitecte tortosí Antoni López Daufí en un dels textos del volum, "sense alterar l'equilibri primitiu".

El llibre que tenim a les mans és el resultat d'ordenar els treballs realitzats des de l'any 2003 de forma interdisciplinar. Seguint aquesta línia els textos reunits en el volum fan referència a l'arquitectura, la biologia, l'enginyeria de boscos, les ciències ambientals i la filologia. La història, però, comença una mica abans.

Exactament l'any 1999 quan l'associació ecologista Arjub organitza a Roquetes (Baix Ebre) l'exposició Roquetes i la pedra en sec. La mostra es va convertir en un punt de trobada per a una sèrie de persones que admiraven i defensaven aquestes construccions.

L'any 2002, l'arquitecte Antoni López Daufí, membre del comite científic del Congrés Internacional de Pedra Seca, reuneix a l'esmentat certamen, que té lloc a Tarragona, algunes de les persones que s'havien trobat a Roquetes.

Aquestes son les fites que marquen el punt de partida al voltant d'aquest treball. L'inventari que s'ha fet d'aquest patrimoni ha estat possible –al marge dels convenis signats entre diferents institucions– gràcies a la bona entesa entre els membres del Consorici de Serveis Agroambientals de les Comarques del Baix Ebre i del Monsià i els del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya-Ebre.

La metodologia emprada és el treball de camp per a la recollida de dades amb la participació de 7 arquitectes (en el cas del Baix Ebre), acompanyats de guies coneixedors del territori i dels indrets on localitzar els diferents elements que s'han agrupat en quatre categories: barraques, marges, construccions relacionades amb l'aigua i "altres", sent aquest darrer apartat on s'inclouen elements com ara els camins, forns de calç, valones o molins, entre d'altres. A partir de les dades recollides es redactaven informàticament les corresponents fitxes. En el cas del Montsià es va seguir la mateixa metodologia que al Baix Ebre, recorrent els 12 municipis que comprenen la comarca.

Encara que l'inventari no és exhaustiu suposa un indicador de la seva formidable riquesa. Els resultats en xifres ens documeten sobre l'existència de 151 barraques, 86 marges, 63 receptacles d'aigua i 59 elements diversos. En el conjunt d'aquest paisatge, els marges són els elements capitals perquè en donen la configuració primordial.

Tal com expliquen Climent Farré (enginyer de forest) i Josep Aragonés (biòleg), els 50 mil quilòmetres de marges existents tenen clares funcions ambientals i agronòmiques que es concreten en el manteniment del sòl, la prevenció d'incendis o la connectivitat i augment de la biodiversitat. Però a més, aquest paisatge i la seva relació amb la societat, esdeve un indicador social. Per què? La resposta ens la donen Marga Estorach (Ciències Ambientals) i Josep Aragones (Biòleg) en el text Paisatge construït, paisatge dinàmic, quan afirmenque "la gestió del paisatge pot contribuir al desenvolupament i la cohesió territorial aportant noves potencialitats a ladinàmiques socials i econòmiques".

Els dos estudis no sols es conformen a inventariar. Des d'un bon inici també formulaven propostes per a futures actuacions. Entre les propostes hi ha la de donar a conèixer aquest patrimoni al públic mitjançant exposicions, xerrades, publicacions o excursions guiades. Es proposa estructurar itineraris de visita i turisme (rutes BTT, trequing, etc), així com fomentar la conservació d'aquests elements per part dels propietaris mitjançant incentius fiscals o subvencions ecnòmiques.

També es proposa organitzar camps de treball per mantenir i restaurar els elements que ho requereixin o incorporar als Catàlegs de Patrimoni les construccions arquitectònicament més interessants i protegir-les a través del planejament urbanístic. Una altra proposta: crear una pàgina web amb el material recollit o incorporar a la cartrografia oficial
els topònims i peces d'interès.

Però, ¿com es pot mirar aquest paisatge? López Daufi n'assenyala fins a quatre: "aquest paisatge ens serveix igualment per explicar el nostre origen, per documentar un episòdi històric, testimoniar un procés socioecònomic o, senzillament, per regalar-nos fruició estètica". La primera vegada que vaig veure aquestes imatges va ser al despatx professional de López Daufi. En obrir-ne una de les que tenia emmagatzamades a l'ordinador, el comentari que em va adreçar l'arquitecte va ser: "Fixa't Marc, sembla un jardi zen". I tenia raó.