Pedra seca

Aquest cap de setmana se celebra a Sitges la Quarta Trobada per a la Preservació del Patrimoni en Pedra Seca dels Països Catalans. Moltes persones ni saben què és la pedra seca. He fet la pregunta: més cares d'estupefacció que no pas de complicitat. Això demostra que aquesta trobada és oportuna: ultra el patrimoni, correm el risc de perdre la memòria.
Sense pedra seca no hi ha paisatge agrari català.

Quasi no hi ha paisatge agrari mediterrani. La pedra seca es perd perquè el paisatge tradicional desapareix. La història és una successió de pèrdues descrites a posteriori, certament. Però sap greu viure-les. El present és el passat del futur i el passat és memòria en curs d'oblit, admetem-ho. Però el futur és projecte i no està pas prohibit construir- lo amb retalls de passat. De fet, el futur amb sentit té sempre brins d'antigor que li donen contrast i fondària.

A la Mediterrània hi ha més rocs que terra campa. Segles de llaurada han sollevat pedruscall a dojo. Fent de la necessitat virtut, el pagès ha bastit marges i ha aixecat barraques. Amb el que tenia: pedra i destresa. Sense morter ni ciment, milers de quilòmetres de murada dibuixen les corbes de nivell als rostos camps de la Mediterrània. La pedra seca és l'espinada del nostre món rural ancestral. I "qui perd els orígens perd la identitat", cantava Raimon.
Arreu dels Països Catalans, i més enllà, neixen grups que redescobreixen, inventarien i rescaten tota aquesta fabulosa manifestació arquitectònica popular. Se'ns desdibuixa per moments, però encara la tenim. És el romànic pagès, un art humil i magnífic, sòlidament coral i anònim. "Venim d'un silenci antic i molt llarg", Raimon també ho cantava. Em pregunto si, més aviat, no hi estem anant.