L'altre humil patrimoni de la Humanitat
Tenacitat. La dels pagesos que van convertir l’excés de pedres en moltes zones mediterrànies en un recurs per als conreus.
El conjunt romà de Tàrraco és Patrimoni Mundial de la Humanitat, segons declaració de la UNESCO de 2000. Però des del novembre de 2018 en el terme municipal hi ha un altre Patrimoni Cultural Immaterial, també reconegut pel mateix organisme internacional. És la pedra seca, les tècniques i el coneixement que fan possible aquestes construccions humils empeltades en l’antic univers agrícola de Tarragona.
El Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, celebrat a la República de Maurici el 20 de novembre de 2018, reconegué la candidatura internacional presentada per Croàcia, Eslovènia, França, Grècia, Itàlia, Suïssa i també l’Estat espanyol, amb el lideratge de Xipre. El Camp de Tarragona és un dels territoris catalans més poblats d’arquitectures de pedra seca. Al Tarragonès –amb una part d’elles dins el terme de Tarragona– se’n registren prop de 2.000, entre les 19.000 existents en el conjunt de Catalunya.
Apilaments
L’arquitectura i la construcció de pedra seca es realitza a partir de l’apilament de pedres sense necessitat d’altres materials per unir-les ni cimentar-les, excepte en certes ocasions la terra seca o el fang per reajustar-les o fer el cobriment del sostre. L’estabilitat estructural s’obté gràcies a la selecció i col·locació acurades de les pedres.
Amb aquests murs s’han creat diferents tipus d’hàbitats humans, així com estructures per a l’agricultura i la ramaderia, que configuren paisatges peculiars. Constitueixen un testimoni dels mètodes i pràctiques vives des de la prehistòria fins a l’època moderna, per organitzar els espais de vida i treball traient el màxim partit dels recursos naturals i humans propers. Alguns estudiosos creuen que l’edat d’or de la pedra seca al nostre país coincideix amb la proliferació de la vinya, des de mitjans del segle XVIII fins a l’arribada de la plaga de la fil·loxera a finals del XIX.
Així les barraques o cabanes –l’element més conegut, útil per refugiar-se als camps sovint allunyats dels nuclis poblacionals i on s’hi anava a peu o amb la bèstia–, cossiols, cisternes, basses i aigüeres –per emmagatzemar l’aigua–, arneres i corrals –per a l’apicultura i la ramaderia–, carboneres, forns de calç, escales, paravents, ponts, avencs, camins... i milions de quilòmetres de marges, constitueixen elements cabdals del patrimoni, sovint ignorats o menystinguts. El margener Jordi Asens de Pradell de la Teixeta, de 81 anys i també fill de margener, ens ha ajudat a valorar-los.
Alhora hi ha diverses entitats dedicades a la localització, identificació i catalogació de les construccions de la pedra seca, la majoria de les quals formen part de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional. Entreu a http://wikipedra.catpaisatge.net, web gestionat per l’Observatori del paisatge, i descobrireu també les de la nostra ciutat.
Equilibri
Els murs de pedra seca tenen un paper essencial en el rec i la prevenció de moviments de terres, inundacions i allaus, en la lluita contra l’erosió i desertització de terrenys, en la millora de la biodiversitat i en la creació de condicions microclimàtiques propícies per a l’agricultura. Així passejar pel veí Priorat permet comprovar com els éssers humans aprofitaven fins els indrets més costeruts, eixartigant-los –removent la terra per anivellar-la i fer-hi marges–, per convertir-los en espais de conreu, sempre en harmonia amb el medi ambient.
Les dipositàries i practicants d’aquest element del patrimoni cultural són les comunitats rurals en què està profundament arrelat. Tot i això, al nostre país l’ofici de margener, que és com es denomina als coneixedors de la tècnica, té escassa pervivència.