Horta de Pinyana

Alguns apunts històrics sobre el paisatge de l'Horta de Pinyana:

• Paisatge dedicat principalment a l'agricultura, en especial a fruiters de fruita dolça (pomeres, presseguers, pereres i altres), però també hi ha cultius herbacis extensius (panís i alfals). A l'edat mitjana, el cultiu de la vinya era molt important i es trobava estesa arreu acompanyada d'oliveres i altres fruiters, com el noguer. Aquests conreus se situaven molt pròxims als nuclis de poblament i en parcel·les de mida petita.
• El canal de Pinyana, construït el segle XII, és, juntament amb les seves séquies, la construcció que permet entendre el caràcter agrícola de regadiu històric d'aquest paisatge i la morfologia parcel·lària dels conreus, de petites dimensions, i generalment perpendiculars als canals i séquies. Actualment, aquest canal rega unes 8.500 hectàrees.
• L'àrea urbana de Lleida condiciona l'existència d'infraestructures de mobilitat, comunicació i energia (línia del TGV, l'autovia A2 o l'autopista AP2), i un assentament urbà dispers. La superposició d'infraestructures, granges o polígons industrials genera condicions visuals bigarrades cromàticament i introdueix línies anguloses, tot transformant amb els anys el caràcter originari de l'horta, i contribuint a la pèrdua de l'arquitectura rural i el patró agrícola que la caracteritzaven.
• Al nord de l'Horta de Pinyana, el poblament esdevé de tipologia més rural i disseminada. En alguns casos, encara conserva la tipologia d'assentament que ja tenia en època musulmana, basada en una organització en torres, és a dir, en nuclis de població no fortificats en què vivien diverses famílies. Algunes d'aquestes torres han arribat fins a l'actualitat: Torre-serona, Torrefarrera o Torre Rosselló (l'actual Rosselló). Segles després, el paisatge va incorporar, d'una manera progressiva i disseminada, noves torres d'horta, fetes de tova o de tàpia, no per viure-hi sinó per guardar-hi els estris del camp i allotjar-s'hi durant els mesos de més feina al camp. La intensificació, l'especialització dels conreus i una gran demanda de productes també va contribuir a un assentament permanent al camp, la qual cosa va ocasionar l'engrandiment de la torre tradicional i la construcció d'edificacions annexes. A partir dels anys vuitanta del segle XX molta gent va abandonar la torre com a habitatge, es va desplaçar a la ciutat o nucli rural pròxim i aquests edificis es van convertir en un lloc de temps lliure amb un entorn enjardinat.

Cartografia del paisatge històric