Barcelona converteix el seu oasi de cactus en porta turística cap a Montjuïc
Mayol convida a prendre exemple de les plantes crasses per la 'gran capacitat d'estalviar aigua' El parc reobre amb dos nous accessos a nivell del mar que el situen a 10 minuts de la Rambla
A mitjans del juny del 1970, Francisco Franco i senyora van visitar Barcelona amb l'objectiu d'inaugurar unes quantes infraestructures a Montjuïc. Una de les cintes per tallar era la dels jardins de Costa i Llobera, on al dictador l'esperaven, a més a més de la banda musical, una companyia d'esquiadors i escaladors amb els seus uniformes de campanya i una representació del regiment de Jaén. Ahir, 40 anys més tard, en un acte molt menys castrense i molt més amable, centenars de veïns i curiosos van tornar a descobrir un oasi de cactus que al llarg dels últims cinc anys ha estat tancat a causa d'uns problemes de solidesa del terreny que van provocar serioses esllavissades i esvorancs.
Els entesos en plantes crasses eren minoria. Les visites guiades presentaven bona entrada però l'estampa més freqüent era la de les parelles que es feien fotos, el veterà lector de premsa en un banc al sol i les explicacions tan inventades com ben intencionades d'algun pare amb fills preguntaires. Per allà anaven la Glòria i el Guille, que fa uns dies van veure l'acte anunciat al portal de casa seva, al carrer d'Olzinelles, i es van reservar el matí per conèixer 'les plantes amb punxes' juntament amb la seva filla Júlia, de sis mesos. 'Vaig venir fa temps però estava tancat, així que em vaig quedar amb la copla i així que he vist que obrien ho he tingut clar; la veritat és que val la pena', concretava la mare. La seva parella, una tímida muralla de gairebé dos metres, contemplava els espigats cactus de tu a tu mentre la nena dormia al seu pit.
ITINERARI TURÍSTIC / Més enllà de l'inqüestionable valor botànic dels seus poc més de sis hectàrees, una de les principals novetats d'aquesta renovada etapa dels jardins de Costa i Llobera és la inauguració de dues portes (vegeu el gràfic) que abans eren d'ús particular dels guardes i ara són una nova ruta d'accés a Montjuïc, amb l'estàtua de Colom a escassos 10 minuts i el Paral·lel a poc més de 300 metres. Ben gestionat i promocionat, tal com apuntava l'alcalde Jordi Hereu, un visitant dominical més, el parc 'es pot convertir en un interessant itinerari turíst'.
Més anònims, Antonio García, cap de control del parc, Carmen Soriano, conservadora, i Juanjo Font, encarregat del recinte, seguien la jornada amb els nervis propis del directe. Tots tres han viscut i sofert els cinc anys d'obres i són capaços, malgrat les adversitats, de treure coses positives a la concatenació de problemes estructurals que han anat trobat per culpa de la inestabilitat del terreny. 'Hem aprofitat per ajuntar més les col·leccions de plantes i per col·locar tela antigerminal que evita que surtin males herbes', concretava Carmen. Juanjo admetia que aquests jardins són 'més cars de mantenir' que altres de menys peculiars i recordava com el mes d'octubre del 2007, quan només quedava asfaltar els camins, 'van aparèixer un parell d'esvorancs' que van obligar a començar una 'complicada anàlisi subterrània'.
'A vegades, la millor inversió és la que no es veu', resumia l'alcalde, fent referència als 4,6 milions
-la partida inicial era de 2,5- invertits en el reforç d'aquests jardins que tenen un microclima propi que resulta ser ideal per a la supervivència de més de 700 espècies.
COSES A APRENDRE / Imma Mayol, tinent d'alcalde de Medi Ambient, va aprofitar el temps de parlaments per 'agrair la paciència' dels veïns i va oferir la seva versió més romàntica al relacionar els versos 'espirituals i paisatgístics' de Costa i Llobera amb la bellesa dels cactus de Montjuïc. Escombrant cap al seu departament, Mayol també va convidar a prendre nota de l'ocupació ecològica de les denominades plantes suculentes, de les quals va alabar la 'gran capacitat d'estalviar aigua'. 'L'ús racional que fan de l'aigua és un missatge important', va rematar Hereu.
En aquell acte del juny del 1970, el dictador va poder entonar el Cara al sol en un dels punts més assolellats de la ciutat. I en un trànsit, un, de lucidesa, va dir una cosa tan certa com contemporània: 'Valia la pena entregar Montjuïc al poble'.