Falten arbres
Aquest és el segon dèficit que pateixen moltes ciutats grans que són compactes i denses, d'arrel mediterrània. En menor mesura, afecta també les ciutats mitjanes. El primer dèficit correspon a l'excés de cotxes ja tractat en aquestes mateixes planes (AVUI, 23 de juliol). Parlar d'arbres és una simplificació per referir-se al sistema de parcs urbans.
PODRÍEM POSAR-NOS D'ACORD QUE hi ha una evident necessitat de zones verdes situades estratègicament enmig del teixit urbà. És important que siguin molt fàcilment accessibles al ciutadà de manera que estiguin al seu abast, si cal quotidianament. A un nivell superior apareixen els grans parcs més allunyats del residents i que, normalment, poden ser gaudits en els dies de lleure. L'esglaó inferior l'ocupen els petits jardins de veïnat.
L'ARTIFICIALITAT DE LA CIUTAT TRADICIONAL amb la seva duresa d'acabats (per entendre'ns, pedra i asfalt) cal que vagi compensada amb la naturalitat de la vegetació. Per un costat, l'ambient urbà s'ha degradat per la gran invasió de cotxes a l'espai públic. Per altre costat, el sofert arbre dels carrers (quan n'hi ha) pal·lia però no substitueix la imprescindible dosi de vegetació. S'enfronten dos entorns molt diferents: la gran creació artificial de l'home que és la ciutat i la natura. L'un és el lògic producte de l'evolució humana i, a part de tenir molts avantatges, a més a més té assegurada projecció de futur, entre d'altres raons pel fet de reduir la superfície d'ocupació del planeta. L'altre és l'entorn en què va viure la humanitat milers d'anys i, per tant, és un atavisme que no es pot i no s'ha d'ignorar. Es tracta de fer coexistir els valors urbans que reclamen carrers continus amb la necessitat de poder-nos retrobar en l'ambient aproximadament natural dels nostres orígens. A grans trets, la recepta consisteix a distribuir suficients masses crítiques de construcció, les quals subministren artificialitat, juxtaposades a parcs d'una certa entitat. Per això cal, doncs, dissenyar acumulacions de cada element però perfectament destriats.
ARA BÉ, LA GRAN INÈRCIA DE LES ESTRUCTURES físiques en les ciutats construïdes (la urbanització i sobretot els edificis) fa de molt mal resoldre aquest problema. S'haurien d'enderrocar edificacions per tal de crear nous parcs entremig de la massa construïda. L'ideal seria disposar d'una xarxa de parcs enllaçats per passeigs.
EN EL CAS DE BARCELONA S'HAN FET I S'ESTAN fent esforços en aquest sentit. Hi han ajudat les reserves de sòl del pla general metropolità (PGM) de l'any 1976, la reconversió en ús públic d'alguns antics jardins privats i la lenta i costosa recuperació dels interiors d'illes de l'Eixample. Malgrat tot, probablement la zona central del gran barri dissenyat per Cerdà és la que més pateix l'absència de parcs. Posats a somiar, se'n podrien crear dos o tres en aquest sector remodelant completament dues illes de l'Eixample en cada cas i traslladant l'actual edificabilitat a dos o tres costats del perímetre amb un parell d'edificis alts i altres d'alçària mitjana. Així s'alliberaria un espai per a parc d'uns 20.000 m2 i, a més, serviria de contrast amb la gran uniformitat volumètrica de la resta. Per fer volar la imaginació que no quedi!
EN CANVI, SI TOQUEM DE PEUS A TERRA, és perfectament factible reurbanitzar alguns carrers muntanya-mar per convertir-los en passeigs. Ara bé, atesos els 20 m d'amplada dels carrers, la seva secció hauria de ser asimètrica per tal de permetre una vorera ben ampla de 9-10 m. Inclouria dues files properes d'arbres que formin un espès sostre vegetal. A falta de parcs, fem passeigs, que, a més a més, déu-n'hi-do la seva eficàcia urbana (voreres 15 - calçada 5).
UNA CIUTAT GRAN AUGMENTA LA QUALITAT DE VIDA dels seus habitants si gaudeix d'una bona proporció de parcs situats dintre de la trama urbana.