Memòria dels arbres
Aquesta setmana hem celebrat el dia del Medi Ambient. Potser, en la situació en què ens trobam és un sarcasme. Perilla el territori i la destrucció dels vells paisatges. Amb la incapacitat dels governs d'estimular la creació de nous llocs de treball a fi de mitigar la desventura de l'atur, hi ha qui torna a girar els ulls cap enrere i veu el remei en el creixement urbanístic i en l'especulació. Allò que ens ha de tornar l'abundància, la bona vida, i la riquesa. La balearització com a remei que ens traurà de la fam. M'agradaria, –encara que sé que es tracta d'un gest innocent–, parlar-vos de tres arbres. Tres grans arbres que m'abelleix extreure de la poesia i que esdevenen –ai, las!–, tres símbols morals.
Tres arbres. I tres poemes que voldria que els nostres joves sabessin de memòria. No seria excessiu que la memòria dels arbres –d'aquells tres arbres de què parlen els versos amics– ens acompanyàs durant tota la vida.
En primer lloc, L'olivera mallorquina de Josep Ll. Pons i Gallarza, un poema romàntic. El poeta s'acosta a l'arbre mític perquè li conti noves del temps d'enrere, perquè s'agrada de sentir l'evocació del passat que l'olivera desperta. L'aconhorta saber que, malgrat les sotragades de la Història, l'arbre romandrà sobre el blau penyal, en contrast amb la fugacitat del temps. Abatuda pels vents de tots els nords, l'olivera s'alça, la soca torçuda, aferrada a la terra, al pedreny. Els viatgers romàntics vingueren a somniar-hi ran d'aquests troncs la permanència de la vida. Passen els homes, la naturalesa perviu en cada brot novell.
En segon lloc, El pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera. Costa s'arrisca a proposar el pi de la ribera –perquè revincla per les roques sa poderosa arrel, perquè lluita amb les ventades, perquè no se sustenta del llim d'aquesta terra, perquè el cel l'enamora, perquè arrela dins l'altura–, com a model espiritual, un projecte de vida: l'arbre que lluita contra les forces del mal temps i s'alimenta de cel i de llum pura esdevé el símbol de la perfecció humana, lluny de les misèries que defineixen el dies que ens han tocat viure.
Un tercer poema tracta d'un altre pi. Hem baixat de la Serra i ara som al Pla. El poema que ara m'interessa és El pi ver de Maria Antònia Salvà. Ens hi parla d'un pi proper, joia del cor. Era alt i esvelt i el fruit que donava era color d'aram, massís com un puny clos d'atleta. Un fruit inabastable a les mans dels infants. Un dia, emperò, una ventada el féu tombar i l'ajupí. I vet aquí la lliçó moral del pi ver: Malgrat que el vent l'havia doblegat, a pesar de les ferides, encara era capaç de treure un o altre fruit.
Els tres arbres saben i nosaltres també, que les aspiracions del nostre temps no s'adiuen a la bellesa del paisatge. George Sand, la més rebel de les criatures, va escriure-ho, tot just havia partit de Mallorca i adonar-se que l'únic ésser que no havia volgut fer negoci amb la malaltia de Chopin i amb les necessitats bàsiques de la parella –la llet, el pa, l'oli...–, havia estat una cabra clapada que pasturava tranquil·la pels jardins de Cartoixa: "On la natura és bella i amable, els homes són avars i mesquins". Tornen a esser –han deixat mai d'esser-ho?–, avars i mesquins.