Oliveres orientals

Una nova moda comença a imposar-se i, com algunes de les noves tendències, a gent carca i tradicional com jo —quant a paisatge— li produeix, com a mínim, esgarrifances.

Es tracta de l'esporga d'oliveres formant una espècie de boles, com si es tractés d'un arbre japonès o alguna cosa similar, tot i que tampoc tinc clar si l'origen d'aquesta estètica és nipó.

Em fa angúnia veure arbres tan venerables, essència per si sols de totes les virtuts de la Mediterrània —comuns a cristians, musulmans i jueus, resistents al sol, al vent, a la cal i a la sequera, productors d'un dels aliments més miraculós del món, plens d'història en la seva vellesa— són mutilats i esporgats estranyament per representar ornaments de l'Orient Llunyà que res tenen a veure amb nosaltres. Rotondes, jardins i espais verds de dubtós gust ostenten aquestes oliveres tristes, que es troben decidint si deixen de produir oli per passar a produir sake, si deixen de produir olives per ser farcides amb anxoves per produir olives per farcir amb sushi.

Pobres i venerables oliveres, una mostra més d'un tipus de país de decorat que no té clar si ve o va, que sembla que tingui vergonya dels seus valors estètics, de les icones més importants del seu paisatge.

Un país que vol assemblar-se més a Port Aventura que a la Toscana. Un país de paisatges pervertits, venuts, estranys, kitsch.