Parcs naturals i rurals periurbans: espais per a la natura i la gent
L’expansió urbana de les darreres dècades s’ha traduït, entre d’altres fenòmens, en la pèrdua d’espais lliures que proporcionen qualitat ambiental i paisatgística. Aquesta pèrdua ha afectat la biodiversitat, la qualitat de vida de la ciutadania i la funcionalitat del territori. El problema és especialment punyent en entorns de grans nuclis urbans i és d’una gravetat important atès que més del 80% de la població europea viu en aquestes àrees urbanes i metropolitanes.
La migració de les zones rurals a les ciutats, que ha tingut un paper important en el creixement urbà a Europa, ha estat especialment intensa des de la meitat del segle passat. Si bé l’afluència a les ciutats ha estat elevada, l’ampliació de les superfícies urbanes i la transformació de les zones perifèriques de les ciutats ha estat encara més important, ha comportat un canvi dràstic en l’ús del sòl i un augment del consum per càpita de sòl, i s’ha produït un fenomen de periurbanització complex que comporta la desaparició i degradació de sòl agrícola, la fragmentació del territori, la degradació del paisatge, la pèrdua d’hàbitats i de biodiversitat i, de manera més general, la pèrdua de capacitat ecològica i de producció de serveis ecosistèmics, que d’acord amb la descripció del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), són aquells beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones. Un servei ecosistèmic deriva de les funcions pròpies dels ecosistemes.
De serveis ecosistèmics n’hi ha de quatre tipus, segons el benefici que ofereixen:
- Els serveis d’aprovisionament són els que es refereixen a la quantitat de béns o matèries primeres que un ecosistema ofereix, com la fusta, l’aigua o els aliments.
- Els serveis de regulació són aquells que es deriven de les funcions clau dels ecosistemes, que ajuden a reduir certs impactes locals i globals (per exemple, la regulació del clima i del cicle de l’aigua, el control de l’erosió del sòl, la pol·linització…).
- Els serveis culturals són aquells que estan relacionats amb el lleure, l’oci o aspectes més generals de la cultura.
- Els serveis de suport, com la biodiversitat i els processos naturals de l’ecosistema, garanteixen bona part dels anteriors.
Els serveis ecosistèmics, per tant, fan possible combinar la preservació del medi natural amb un ús i desenvolupament sostenibles.
Així doncs, amb aquest creixement i expansió difusa de les aglomeracions urbanes, els serveis dels ecosistemes i el paisatge a les zones periurbanes es veuen afectats negativament i en gran mesura això afecta la qualitat de vida de la població, tant pel fet d’empitjorar les seves condicions de vida com també per la impossibilitat d’utilitzar aquests espais com a zona d’expansió de la població resident a la ciutat.
Per tant, la conservació dels valors dels ecosistemes i el manteniment de la seva continuïtat i connectivitat a les zones periurbanes es converteix en un repte estratègic per a les ciutats, i així s’ha anat entenent per tot el continent europeu ja que en moltes ciutats s’han anat delimitant espais en els quals s’ha aplicat una figura de protecció i s’ha donat lloc al que es coneix com a «espais naturals (i rurals) periurbans».
Els parcs naturals periurbans són espais lliures (no urbanitzats) situats dins l’àrea d’influència urbana; els constitueixen terrenys agrícoles o naturals ocupats principalment per vegetació espontània, de vegades malmesos, però que es poden restaurar. Atès el context territorial en el qual s’insereixen, aquests espais poden incloure zones urbanitzades localitzades.
La tipologia pot ser molt diversa depenent de les condicions físiques, morfològiques, climatològiques, ambientals, etc., del territori on es troben. Així, podem esmentar: muntanyes, valls i turons; espais fluvials i zones humides; planes al·luvials; espais agrícoles, zones costaneres… Malgrat les seves diferències, tots tenen característiques comunes derivades de la pressió que exerceix l’aglomeració urbana veïna.
En aquest sentit, els parcs metropolitans (o qualsevol dels diferents tipus d’espais similars existents a Europa amb diferents denominacions) contribueixen a l’organització i el control del creixement periurbà i passen a formar part de les anomenades «infraestructures verdes», com a part d’una xarxa d’espais naturals o seminaturals orientats a millorar la salut i la resiliència dels ecosistemes, a contribuir a la conservació de la biodiversitat i a beneficiar les poblacions humanes amb el manteniment i la millora dels serveis que ofereix l’ecosistema.
Els parcs periurbans, situats als marges de les zones urbanes, acullen ecosistemes naturals notables i zones agrícoles valuoses. Aquests ecosistemes poden ser restes de paisatges naturals i agrícoles abans més grans o el resultat de molts anys de restauració ecològica. Els parcs periurbans tenen un paper estratègic més enllà de la conservació de la biodiversitat. Amb l’emergència climàtica sempre present, els parcs periurbans són més rellevants que mai. Tenen un paper important en l’adaptació urbana al canvi climàtic, per exemple, reduint els efectes d’illa de calor urbana i protegint les ciutats de les inundacions. Contribueixen a la mitigació del canvi climàtic mitjançant la captura de carboni. A més, compleixen funcions socials molt importants per al benestar i la salut, oferint una sèrie de serveis culturals, com ara l’esbarjo a l’aire lliure i l’educació ambiental, i atrauen un gran nombre d’usuaris que hi van per fer exercici i practicar esports, i per estar en contacte amb la natura.
Pel que fa a la biodiversitat, els parcs periurbans tenen un paper vital en el seu suport tant a nivell local com global. Proporcionen grans ecosistemes naturals funcionals al voltant de les zones urbanes, i representen també el compromís i contribució de les ciutats en la preservació de la biodiversitat global. Tanmateix, els hàbitats naturals i la biodiversitat dels parcs periurbans són sovint oberts a les amenaces i pressions com la fragmentació i l’ús excessiu derivades de la seva localització. Per això necessiten una gestió intensa que comporta fer seguiment d’espècies bioindicadores per tal de detectar l’evolució de les seves poblacions, identificar les causes d’aquesta evolució i adoptar les mesures adequades de gestió.
Precisament pel context periurbà d’aquests espais, les espècies exòtiques hi són presents amb més intensitat i poden convertir-se en un important problema que pot afectar les espècies autòctones.
La proximitat dels parcs periurbans a grans concentracions de nuclis urbanitzats implica una major pressió en tots el sentits, en especial pel gran nombre d’usuaris de diferents grups socials amb interessos, edats i necessitats diverses. La gestió dels parcs periurbans ha de garantir que la biodiversitat es preservi i, alhora, que els serveis culturals, com ara l’esbarjo a l’aire lliure, puguin ser duts a terme en les seves formes més sostenibles i menys impactants, per la qual cosa alguns usos poden resultar incompatibles.
Els parcs periurbans estan ben posicionats per reconnectar la gent amb la natura perquè apropen la natura a les persones. L’experiència directa amb la natura és important per a tots els éssers humans, especialment els nens i els joves. Per als que viuen en grans espais urbans és especialment gratificant, ja que en general tenen menys oportunitats de contacte directe amb la natura. Els parcs periurbans són llocs perfectes per ajudar les persones a connectar-se amb la biodiversitat local i aprendre sobre la sostenibilitat i altres qüestions ambientals que ens afecten a tots. La comunicació positiva i inclusiva és imprescindible perquè la major part de la població entengui la importància de la qüestió i adopti comportaments i pautes d’ús respectuoses amb l’entorn. És essencial que la major part dels ciutadans siguin col·laboradors actius d’aquests territoris, ja que pel seu ús tan intens pot resultar malmès.
Per això és essencial la implementació d’elements de governança que impliquin la ciutadania i li permeti participar a l’hora de prendre decisions que afecten directament aquests territoris.
Les parts interessades són nombroses i diverses, als parcs periurbans, i inclouen associacions, entitats culturals, ecologistes, propietaris, empreses públiques i privades, universitats, sindicats, veïns… Per gestionar de la millor manera l’ús públic, que en aquests moments constitueix un dels majors reptes, tal com es va posar de manifest amb l’afluència als parcs en el període postconfinament de la covid-19, és necessari emprendre una estratègia basada en els grups d’interès i amb la seva implicació. Això és especialment important per arribar a un consens per establir les bases per a un ús públic acceptable en aquests parcs.