Paisatge de perifèria
La majoria de paisatges perifèrics són el resultat d’una caòtica barreja d’elements, estructures, usos i funcions, com els entramats d’autovies i autopistes (sovint acompanyades de gasolineres, àrees de servei i centres comercials i/o d’oci), carreteres secundàries i línies de ferrocarril, construccions dedicades a l’extracció de recursos, zones agrícoles, espais naturals, masses forestals, cursos fluvials, estacions i xarxes energètiques, masos i altres formes d’habitatge aïllats, barris residencials altament densificats, urbanitzacions disperses, petites i grans indústries localitzades prop de les principals vies de comunicació, entre altres.
Alguns d’aquests paisatges encara mantenen traces pròpies del lloc i de les funcions naturals, culturals i socials preexistents (com ara rius, torrents, hortes, conreus històrics, colònies industrials, ponts o canals de reg). Sovint constitueixen valuosos connectors ecològics, espais productius fèrtils, conjunts harmònics i equilibrats, façanes fluvials o agrícoles, fons escènics, contrastos suggeridors, o espais de gaudi o trobada, tot i que sovint són poc coneguts o es troben en risc de desaparèixer. En altres casos, les perifèries apareixen arraconades, deteriorades, desateses i banalitzades, i és precisament per aquest estat d’abandó que poden esdevenir escenaris òptims per posar-hi en pràctica projectes d’intervenció imaginatius i creatius des de les òptiques econòmica, social i ambiental, amb la mirada integrada i l’enfocament sinèrgic que requereixen aquests paisatges.
És important veure les franges, també, com a espais d’oportunitat: econòmica (començant per l’agricultura), de lleure, de consum cultural, de transport o de producció energètica, entre tantes altres; espais que aporten valor tant a les ciutats com als entorns rurals. En el context actual d’economia globalitzada, caracteritzada per una competència creixent entre territoris, la qualitat del paisatge i la seva especificitat són dos factors d’atracció cada vegada més rellevants, sobretot per a empreses dels sectors més avançats (tecnologies, informació, innovació, etc.), però també per a les del lleure o la cultura. La qualitat del paisatge, per tant, actua aquí com un factor de competitivitat i de desenvolupament sostenible.
Per tot plegat, és de cabdal importància millorar la qualitat dels espais perifèrics, i fer-ho de bracet amb la població local; i això dependrà, molt especialment, de la gestió que se’n faci a escala local i del paper que juguin els ens i actors que hi actuen. Cal imaginar conceptes i instruments molt més flexibles i àgils que els habituals per dissenyar perifèries més personalitzades, on prevalgui l’efimeralitat i la reversibilitat.
És per això que els catàlegs de paisatge de Catalunya han definit eines i mesures que poden servir de base a l’hora de perseguir els següents objectius en relació amb els paisatges perifèrics:
- Ordenar i integrar paisatgísticament les extensions urbanes, les activitats i les infraestructures en les àrees perifèriques
- Recuperar i potenciar les funcions de connectivitat dels paisatges perifèrics amb l’objectiu de millorar la transició entre els espais oberts i els centres urbans
Algunes eines i mesures que poden aplicar els municipis són:
- Apostar per una compacitat que respecti la relació clara entre la ciutat i l’entorn rural, que garanteixi que els desenvolupaments urbanístics tinguin continuïtat amb les trames urbanes existents i respectin les traces històriques en el territori, sense permetre la pèrdua de més sòl fèrtil.
- Limitar al màxim l’impacte de les zones urbanes de nova construcció sobre zones d’especial valor escènic o estètic, i evitar ubicar-les en zones que fragmentin el paisatge i/o modifiquin figures, perfils, escenaris urbans tradicionals i l'estructura paisatgística dels nuclis (skyline).
- Incorporar elements naturals en la seva estructura urbana.
- Reubicar progressivament les indústries aïllades en polígons industrials per evitar la dispersió de les construccions.
- Prioritzar la localització de nous projectes en sectors de creixement contigus i superfícies urbanitzades o ja construïdes per tal d’optimitzar les infraestructures i serveis preexistents.
- Reduir al màxim l'exposició visual, l'ocupació del sòl i la fragmentació del paisatge produïda per les àrees d’activitat econòmica i de serveis.
- Elaborar plans d’ordenació paisatgística de les activitats comercials associades als eixos viaris de les entrades als nuclis amb incidència visual (edificis, exposicions a l’aire lliure, instal·lacions adjacents) que incideixi també sobre el cromatisme i la retolació.
- Millorar la qualitat paisatgística dels espais marginals mitjançant estratègies i projectes que o bé restitueixin els valors paisatgístics originals de l'àrea afectada o bé la dotin de nous usos i significats.
- Fomentar el desmantellament i la retirada de les construccions i instal·lacions que quedin en desús.
- Prioritzar com a zones d’implantació de parcs fotovoltaics espais degradats per activitats (com zones extractives), espais residuals (com illetes, rotondes o espais entre carreteres) o afectats per infraestructures (corredors al llarg de carreteres o línies elèctriques).
- Elaborar orientacions de millora paisatgística per a urbanitzacions, polígons industrials i terciaris, i espais marginals o en desús (pedreres, abocadors, fàbriques i indústries aïllades...) d’abast supramunicipal, que cada municipi hauria d’incorporar en els seus respectius POUM.
- Evitar que es perdin més àrees d’elevada qualitat paisatgística al voltant dels aeroports, i buscar la capacitat que té la mateixa infraestructura per generar un paisatge de qualitat, i més si es té en compte que sovint exerceixen de porta d’entrada al país i, per tant, és la primera imatge que se n’emporten els visitants.
- Identificar, documentar i cartografiar els lligams de la perifèria amb el passat, com a via per mantenir la identitat dels paisatges de la perifèria (coneixement dels jaciments, els monuments històrics, els masos, els camins, les carrerades, les séquies, els canals o els recs, els molins, les fargues, la xarxa de drenatge natural o el parcel·lari, i les relacions que van existir entre si i amb altres elements del paisatge al llarg de la història), i com a via per donar pautes per al planejament urbanístic, territorial, patrimonial i sectorial.
Algunes eines i mesures que poden aplicar els municipis són:
- Reforçar els cinturons verds, que també significa restaurar les zones deteriorades, millorar les condicions d’accés per al gaudi d’aquests indrets o promoure la custòdia del territori.
- Garantir una xarxa d’espais agrícoles de la màxima dimensió i amb la mínima fragmentació possible, que reforci el rol de xarnera entre el món rural pròpiament dit i el món urbà i doni resposta a uns consumidors cada vegada més preocupats per la qualitat i la seguretat alimentàries.
- Recuperar i potenciar les hortes periurbanes perquè contribueixen a una reconstrucció col·lectiva de la pertinença a un lloc, i contribueixen a una reactivació social, productiva i cultural molt rellevant.
- Crear àrees de millora paisatgística (instal·lacions esportives, parcs, etc.) que garanteixin una transició clara i harmònica entre els centres urbans i els espais oberts.
- Promoure xarxes de camins i itineraris d’ús públic que relacionin els centres urbans i els espais oberts i permetin l’ús social i el gaudi d’aquests.
- Preservar, en la mesura del possible, la continuïtat i el valor patrimonial associat als camins rurals, les carreteres, els senders, els camins ramaders i altres vies històriques de comunicació afectades per noves infraestructures de mobilitat.
- Identificar i senyalitzar els itineraris d’interès paisatgístic urbà, en especial els que tinguin una continuïtat a fora dels nuclis urbans i els que formin part de rutes històriques i/o naturals.