|
L’ésser humà és una espècie nòmada, a la cerca de nous fruiters, de camps més fèrtils o de nous horitzons. L’agricultura i el sedentarisme són un breu episodi en la llarga història de la humanitat, un accident social que comportà la propietat, la desigualtat, la frontera i el conflicte. També, és cert, la lletra, la pau i la plaça. Però, malgrat que des del Neolític som essencialment una espècie sedentària, el viatge forma part dels anhels col·lectius de totes les civilitzacions. El turisme modern dona forma a aquest mite gràcies a la reducció de les distàncies pel ferrocarril i el vaixell de vapor i a un imaginari col·lectiu propagat pel Romanticisme. La societat capitalista, hegemònica després de la desintegració soviètica, ha incorporat el turisme en el catàleg d’objectes de consum de la classe mitjana.
L’Organització Mundial del Turisme preveu que el 2030 s’assolirà el llindar de 1.800 milions de viatges turístics internacionals i que passarem de 7.000 milions de viatges nacionals a 16.000 milions. Aquest big bang és el resultat d’un increment del temps lliure entre les classes mitjanes dels països centrals, i sobretot de la creació de noves classes mitjanes en els països perifèrics. El 2030 hi haurà una mitjana de dos viatges turístics anuals per persona en el món, però aquesta mitjana amaga una enorme desigualtat entre persones que passen la major part de la seva existència en un perímetre molt limitat i les noves classes urbanes que han fet del viatge un marcador d’estatus.
La implosió turística d’aquest nou segle dona lloc a tres tensions centrals. En primer lloc, el turisme agreuja l’emergència climàtica i els problemes ambientals més severs, com l’escassetat hídrica, les deixalles plàstiques o el consum d’energia. Sabem que un turista consumeix més aigua, genera més residus i necessita més energia que no pas un local. D’altra banda, el desplaçament turístic es basa en els combustibles fòssils, ja sigui el cotxe per distàncies curtes o l’avió per llargues distàncies. Les emissions generades per moure els turistes fins a la ciutat de Barcelona des dels seus llocs d’origen són tres vegades superiors a les emissions de tota la ciutat, quatre si tenim en compte els creuers.
La segona tensió és que la concentració de turistes en uns espais determinats provoca efectes secundaris en l’accés a l’habitatge, la densitat dels espais urbans, la banalització dels paisatge, la pèrdua de teixit residencial o de comerç local o la inflació. Si el turisme creix per sobre de la capacitat que té el territori d’absorbir aquesta demanda, desequilibra l’espai receptor, transforma el caràcter dels paisatges, altera l’economia local, les relacions socials, o els elements culturals. Finalment, el nou turisme es caracteritza per un cert descrèdit, una devaluació del fet turístic en la borsa de valors socials.
És possible que assistim a la darrera etapa d’una forma de turisme espasmòdica. Hi ajuda un canvi d’hàbits, un cert descrèdit del turisme convencional, però el principal factor de transformació és un altre: El transport ha entrat a formar part de l’estratègia de descarbonització i és un eix central de la política comunitària. L’escenari més probable serà un increment sensible del cost de la distància. Acabarem amb la ficció d’un cost gairebé zero que ha creat l’absurd de turistes mediterranis al Carib o d’estades d’un dia gràcies als vols de baix cost. Quan s’incrementa el cost de la distància, tenen lloc dos processos complementaris: es tendeix a reduir la distància i s’incrementa el temps d’estada.
La lentitud. És probable que el destí del turisme depengui de la seva capacitat de recuperar el valor de la lentitud, l’antítesi de la societat actual: veloç, fugaç, efímera. Reduir la velocitat permet descobrir els detalls, la complexitat, la diversitat (dels paisatges), allò que s’allunya del resum instantani de la guia. Permet, en segon lloc, entendre l’essencial, passar de la superficialitat a la profunditat, connectar amb el lloc d’una forma més intensa, escoltar la geografia, dialogar amb el paisatge. La cultura del selfie ha creat uns rituals que han allunyat els subjectes dels objectes, que han quedat reduïts a una col·lecció de significants sense significat, de signes sense sentit més enllà del valor estètic. I, finalment, un turisme més dens permet recuperar el viatge personal, perquè, al capdavall, l’objectiu final de qualsevol itinerari turístic és sortir de l’espai ordinari i reconnectar amb l’extraordinari. I això requereix temps i, cal afegir, silenci.
|
