|
Hi ha una gran varietat de definicions, enfocaments, professions i llenguatges sobre el paisatge. Els paisatges de l’arquitecte, el paisatgista, el fotògraf, l’historiador de l’art, el geògraf, l’antropòleg, el poeta, l’ecologista, l’enginyer, el polític, l’administrador, però també del turista, l’habitant, etc., no són els mateixos, encara que pugui haver-hi comunicació i punts en comú ocasionals. Això s’observa sovint en reunions públiques i trobades professionals que tracten sobre planejaments urbanístics o sobre la instal·lació d’equipaments: de vegades no només divergeixen les opinions i els interessos, sinó que el motiu principal de discrepància són els llenguatges i els conceptes. Les persones que fan servir la mateixa paraula paisatge no pensen en el mateix ni es refereixen a la mateixa realitat.
Així doncs, es fa difícil conciliar aquests enfocaments diferents i desenvolupar una visió de conjunt i un llenguatge comú. Tanmateix, m’agradaria proposar un camí, o un punt de vista, que vagi en aquesta direcció.
Crec que és important desenvolupar el punt de vista següent: el paisatge està habitat, és un espai habitat, un espai que habitem, juntament amb altres, humans i no humans, i és, en conseqüència, aquesta experiència d’habitar la que cal tenir en compte com a punt de partida.
Hi ha una «metafísica del paisatge», una metafísica típicament moderna, que identifica el paisatge amb un espectacle visual, un teatre o un panorama, que presenta el paisatge com un quadre, una imatge estàtica, al capdavall. El paisatge seria la vista d’un país des de ben amunt, des d’una finestra o un mirador en la llunyania.
No es tracta ara d’invalidar completament les dimensions estètica i cognitiva que comporta aquesta concepció «panoràmica» del paisatge. Es tracta sobretot de situar-la en un marc d’anàlisi més ampli i complet. Prendre consciència que, per exemple, veure el paisatge «des de dalt» i «des de lluny» és també una forma d’habitar-lo i connectar-hi. Però també hi ha altres maneres d’habitar el paisatge que no impliquen distància: hi ha paisatges de proximitat, del que és proper, paisatges quotidians, paisatges que freqüentem diàriament, on vivim d’alguna manera. Són aquestes maneres de ser, és a dir, aquestes maneres d’estar a prop del món i dels seus paisatges les que cal explorar.
No estem lluny dels paisatges. Som a l’interior, en formem part, fins i tot abans de contemplar-los, o més aviat caldria dir que els guaitem des de dins. Ens hi traslladem, ens hi instal·lem per viure de forma més o menys permanent, hi treballem i, de vegades, els treballem. En altres paraules, el paisatge constitueix l’espai quotidià de la nostra existència individual i col·lectiva.
Anem més enllà: si el paisatge forma part, o fins i tot és una condició, de la nostra existència en aquest món, si és una dimensió definitòria de nosaltres mateixos, aleshores també es pot considerar un element essencial del desenvolupament humà i una condició per a l’exercici dels drets fonamentals. És important insistir en aquest punt: un paisatge malmès acostuma a ser senyal de vides humanes malmeses.
|
