|
Podria semblar que la idea de combinar dret i paisatge no és gaire encertada, com demostra el fet que sovint em trobo en entorns jurídics on jo soc l’única especialista en paisatge, o en iniciatives paisatgístiques on jo soc l’única especialista en dret! Tanmateix, la relació entre dret i paisatge és fonamental, ja que afecta els drets humans, la protecció del medi ambient, la legislació sobre el patrimoni cultural, el dret de la propietat immobiliària i la justícia espacial.
La identitat jurídica del paisatge ha anat evolucionant, de manera que ara, a més d’estar vinculada conceptualment a la natura i a l’estètica, també comprèn un concepte dinàmic molt més ampli que posa l’accent en la dimensió humana del paisatge i en la relació simbiòtica entre les persones i els llocs al llarg del temps. Actualment, el dret del paisatge no solament inclou mesures de protecció; també reconeix els drets de les comunitats a participar en les decisions que afecten els seus paisatges (Strecker, 2018), i això fa que s’apropi més als seus orígens remots, quan el concepte incorporava la justícia comunitària, els poders públics i el costum (Olwig, 1996). La incongruència de la normativa internacional que recomana versions més localitzades del paisatge és una de les paradoxes del nostre món modern globalitzat, en què articulacions globals de territori, autoritat i drets transcendeixen la dicotomia entre nacional i global (Sassen, 2008).
Si bé és cert que la identitat jurídica del paisatge ha experimentat una recuperació parcial pel que fa a la normativa, encara hi ha un dèficit pel que fa a la pràctica. Els drets processals són essencials per a la justícia espacial, però el Conveni europeu del paisatge se centra en els drets de participació i, ara com ara, ampliar aquests drets en el marc de la legislació nacional, de manera que vagin més enllà dels aspectes mediambientals i incloguin també les dimensions culturals del paisatge i les basades en l’indret continua sent un repte en molts Estats. Això és així perquè, en la pràctica, el paisatge sovint es considera des d’una òptica conservacionista en lloc de fer-ho des de perspectives substancials que tinguin en compte les relacions de les persones amb els indrets on viuen. El Conveni pressuposa una democràcia (deliberativa) efectiva en què la presa de decisions és representativa: un objectiu efímer per a molts Estats. Si, en última instància, la identitat jurídica del paisatge està relacionada amb els conceptes de costums i de béns comunitaris, i d’ús i d’accés, aleshores hem de ser capaços d’articular aquests drets en termes substantius davant de situacions injustes.
La influència discursiva del Conveni en les dues darreres dècades il·lustra el paper social del dret a l’hora d’actuar com a punt de referència i de proporcionar un vocabulari per a l’acció col·lectiva. Ara bé, com a eina per accedir a la justícia, hem de mirar més enllà del Conveni i hem d’incloure el paisatge en el vocabulari dels drets humans. La manera com ho fem ha estat un tema recurrent de la meva recerca des del 2005. Després d’explorar els drets relacionats amb la cultura i el medi ambient, ara em trobo que “he fet un pacte amb el diable” i examino (o subverteixo?) la propietat, tant la idea de la terra com a propietat com la interpretació dels drets de propietat sobre la terra. Com a especialista en dret del paisatge, durant molt de temps vaig defugir la propietat, però de mica en mica em vaig adonar que no és possible comprendre la governança global del paisatge sense examinar el paper del dret en la conceptualització, la interpretació i l’assignació dels drets de propietat, no solament d’acord amb les dicotomies tradicionals d’individu/Estat, sinó també amb les de públic/privat i amb les de comunitats/agents no estatals.
La propietat és la causa d’una part important de la injustícia paisatgística; ara bé, és possible que també formi part de la solució? Si la propietat pot incloure un interès econòmic abstracte, com ara accions i dividends, per què no pot incloure també un interès substantiu, com ara l’ús comunitari? Un projecte que dirigeixo i que és finançat pel Conveni explora aquesta i altres qüestions; es tracta, en essència, d’un projecte sobre la configuració de la identitat jurídica del paisatge, mitjançant una reexaminació de la propietat!
Més informació a www.landlawandjustice.eu.
|
