|
Durant els segles que van precedir l’era del petroli, la producció d’energia era present a tot arreu: els molins de vent esquitxaven els turons i a la vora dels rius s’alçaven molins hidràulics.
Després va arribar l’era del petroli, i la producció d’energia es va concentrar en un petit nombre de centrals de carbó, de combustible i d’energia nuclear, de manera que va esdevenir invisible arreu del món.
Més endavant van arribar els paisatges de l’era del petroli, atapeïts d’autopistes, de gratacels, de ciutats que no paraven de créixer, de terres de conreu castigades amb productes químics i envoltades de camps no mecanitzables i abandonats, de boscos cada vegada més minsos i de zones residencials més i més caòtiques... I tot això presidit per una disminució dràstica de la biodiversitat i per l’amenaça del canvi climàtic.
L’Acord de París, signat ara fa cinc anys, va simbolitzar el reconeixement planetari de la necessitat d’un punt d’inflexió: calia estalviar energia en la construcció dels habitatges, reduir significativament els desplaçaments en vehicles particulars i produir electricitat a partir de fonts renovables.
Com a conseqüència directa d’aquestes resolucions positives, s’esperava que les turbines eòliques, l’energia solar i les plantes de biogàs augmentessin i es multipliquessin a gran escala. Ara bé, per a una població que vivia en un entorn sense cap mena d’ordre ni concert i que es percebia com a degradat o malmès a causa dels problemes que s’havien anat acumulant durant l’era del petroli, això sovint era la gota que feia vessar el vas. El ressorgiment de la producció d’energia en el caòtic terreny del «paisatge de l’era del petroli» era insuportable.
D’aleshores ençà, «les lluites entorn del paisatge» esdevenen importants limitacions per a una transició energètica que no pot esperar més.
Com podem superar aquesta barrera aparentment inevitable? Justament fent servir un enfocament basat en el paisatge, el qual podria constar dels tres passos següents:
1- Totes les plantes d’energia renovable s’haurien d’establir en el marc d’una estratègia territorial global que inclogués l’estalvi d’energia, l’eficiència energètica i la millor combinació d’energies renovables a partir dels potencials territorials, com ara el vent, el sol, la geotèrmia o el biogàs. A més a més, caldria tractar la totalitat d’aquestes opcions d’una manera integral i no pas com a processos tècnics independents, atès que un enfocament basat en el paisatge comporta establir nexes d’unió entre elements aparentment dissociats.
2- Aquesta estratègia territorial global s’hauria d’establir mitjançant un procés participatiu dels habitants o de les parts interessades locals, per tal que es fonamentés en un coneixement precís de la història i de la geografia del territori per part dels seus interlocutors. També generaria una mobilització activa per a la consecució dels objectius climàtics o energètics acordats col·lectivament, atès que un enfocament basat en el paisatge és de caràcter participatiu.
3- En el marc d’aquesta estratègia, la ubicació dels elements de la combinació energètica s’hauria de determinar mitjançant l’anàlisi de les estructures paisatgístiques existents, incloent-hi les característiques geogràfiques clau, i la lògica dels assentaments humans anteriors. I, com que no és fàcil dissimular amb eficàcia les turbines eòliques (altes i en moviment) ni les centrals solars (lluents), caldria que aquest enfocament basat en el paisatge fos capaç d’establir un diàleg amb els nous elements, de manera que, encara que saltessin a la vista, poguessin ser un factor estètic addicional o, si més no, una incorporació harmoniosa al paisatge —mai més ben dit— de l’era postpetroli.
|
