|
L’arquitecte paisatgista holandès Adriaan Geuze ho va dir molt clarament: «Nosaltres [els holandesos] només servim per a dues coses: fer créixer la terra i després pintar-la». Una altra citació aplicable a aquest context és de l’autor francès Michel Houellebecq. En la seva última novel·la (Serotonina) diu que «Holanda no és un país, com a molt és una empresa». Sense perdre de vista aquestes dues citacions, intentaré explicar com els holandesos abordem el paisatge, amb un enfocament que té a veure amb la gestió del canvi, l’adaptació, l’ajustament, la resiliència i la remodelació.
Els holandesos han creat ells sols aproximadament la meitat del país. Aquesta regió té l’origen a l’Holocè i consisteix principalment en pòlders i torberes (recuperats). Aquí, de fet, la regulació del paisatge està impulsada per la gestió de l’aigua, a diferència de la zona del Pleistocè dels Països Baixos, en què l’impuls prové més aviat dels desenvolupaments agrícoles. En el segle xx, els sòls del Pleistocè es van tornar a cultivar sobretot amb finalitats agrícoles. Avui dia, la política del paisatge se centra majoritàriament en la reconfiguració de la connexió entre naturalesa i agricultura, i els llocs més valorats són gairebé sempre paisatges protegits o reserves naturals. En els pòlders i les torberes de les terres baixes, la política paisatgística depèn, com s’ha dit, de la gestió de l’aigua. I passa el mateix amb l’ús agrícola d’aquesta regió dels Països Baixos: la producció lletera.
Actualment, la remodelació de les zones rurals per aconseguir energia renovable i fer front al canvi climàtic és la força motriu més amenaçadora del paisatge holandès. Els paisatges característics dels pòlders, ben coneguts i valorats internacionalment, estan especialment amenaçats. Atès que gairebé tot el territori es troba sota el nivell del mar, la pujada del nivell de les aigües i l’enfonsament de les torberes s’han convertit en un perill. Per desgràcia, aquestes zones són també el centre econòmic dels Països Baixos, ja que el 60% dels ciutadans holandesos (10 milions de persones) viuen a les terres baixes. La política actual se centra en l’adaptació al clima i l’adequació del paisatge al canvi climàtic. Lluitant contra l’enfonsament de la terra per mitjà del bombatge, busquem un altre ús agrícola, que canviarà el paisatge tal com l’hem conegut (i pintat) durant molt de temps.
La política paisatgística (i de patrimoni) tracta de trobar un equilibri entre la protecció i el desenvolupament en els estudis de caracterització, per tal que els responsables de la presa de decisions tinguin coneixements sobre com s’ha fet front al canvi en el passat. El millor exemple es pot veure en els paisatges fluvials del centre del país, on els rius europeus Rin i Mosa formen el paisatge més impressionant d’Holanda. En el programa anomenat «Espai per al riu» donem més espai als rius per poder gestionar la pujada del nivell d’aigua. En més de 30 localitats, s’han pres mesures perquè les crescudes dels rius siguin més segures. Conservant el caràcter del paisatge (i el seu patrimoni), hem aconseguit millorar la qualitat paisatgística en el seu conjunt.
El Conveni europeu del paisatge és un marc d’actuació en diferents àmbits governamentals. Als Països Baixos, els municipis tenen una gran influència en el paisatge com a resultat de les polítiques de planificació espacial i ambiental. Com a Agència del Patrimoni Cultural (part del Ministeri d’Educació, Cultura i Ciència holandès) els proporcionem coneixements i suggerim que les biografies del paisatge poden ser una eina útil, especialment quan també s’utilitzen com a instrument de participació. A escala nacional, fem un seguiment del paisatge tenint en compte la seva relació amb el canvi. Fem servir SIG però també monitoratge fotogràfic. A causa del factor constant de canvi, el monitoratge del paisatge és certament complex, però és necessari per proporcionar la informació adequada sobre el que està passant a les persones responsables de prendre les decisions i al públic general.
Tots els nostres paisatges són producte de canvis en el passat. Tenim una llarga tradició en el disseny paisatgístic, i per tant tinc plena confiança en l’aspecte que tindrà el nostre paisatge en el futur. D’aquí a cent anys, serà molt diferent del que pensem ara, això segur!
|
