|
Avui dia, l’agricultura es troba en un moment crític en què a més dels reptes propis de l’àmbit rural, s'està enfrontant a canvis sobtats a nivell climàtic, ambiental, social i tecnològic. En particular, per a certs models de producció, la seva capacitat d'adaptar-se als canvis s'està posant a prova. Encara que es tracti de sistemes sostenibles per se, a causa de la seva interrelació amb els cicles de la natura, estan experimentant un impacte més gran en els seus equilibris interns, que comporta un gran risc de pèrdua de biodiversitat, un ús inadequat dels recursos naturals i l'oblit dels valors intrínsecs del que és un ecosistema agrícola.
En efecte, podríem dir que són els canvis socials i econòmics els que estan provocant canvis irreversibles en aquests ecosistemes tan peculiars. Això es deu al fet que els valors culturals, que són la base per a la continuïtat dels paisatges agrícoles com a sistemes, estan canviant profundament. L'abandonament per part de les noves generacions per falta de viabilitat econòmica d'algunes formes de producció tradicional comporta la ruptura de les cadenes de transmissió d'aquells sabers i valors tradicionals i la pèrdua d'identitat de la comunitat amb el territori que l'envolta.
Amb aquests motius, l’any 2002, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) va crear el programa Sistemes Importants del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM), amb la voluntat de salvaguardar aquest tipus de sistema agrícola tradicional a través del reconeixement internacional com a patrimoni de l'agricultura, i a través de la posada en marxa d'accions concretes a nivell nacional i local per a la seva conservació dinàmica.
El programa SIPAM posa a la comunitat agrícola al centre de la seva atenció i com a destinatària d'aquest reconeixement, ja que aquests paisatges juntament amb les tecnologies ancestrals aplicades a la producció i als seus valors culturals, són models de sostenibilitat que poden servir com a lliçons apreses per afrontar els reptes actuals i futurs.
Els sistemes agrícoles tradicionals no han de ser preservats com es fa amb les obres d'art en els museus, sinó reconeixent que són exemples de com l'ésser humà ha estat capaç d'adaptar-se a tota mena de canvis, són laboratoris de resiliència que posseeixen elements essencials per a el futur. Per assegurar-nos que aquests paisatges extraordinaris segueixin existint, cal reconèixer la seva naturalesa dinàmica i desenvolupar accions amb mètodes participatius que assegurin la seva continuïtat i adaptació.
|
