|
Vaig créixer a la zona fronterera entre Suïssa, Alemanya i França i és per això que sempre em va fascinar la idea de creuar els límits establerts al paisatge. El canvi immediat que experimenta el paisatge tan sols passar la frontera entre dos països és una experiència única. Tot i que els dos costats de la línia fronterera estan separats per uns pocs metres, de cop hom es troba amb quelcom diferent, amb una impressió nova i específica. Aquest caràcter particular del paisatge es pot experimentar com un tot, però és difícil conservar aquesta vivència global completa i descriure-la més endavant amb paraules. Què és el que em permet reconèixer allò que té d'específic el paisatge del Sundgau al sud d'Alsàcia (França), en contrast amb el paisatge veí del Jura a Suïssa?
Des de ben jove els paisatges sempre m'han interessat profundament: la seva varietat, la seva variabilitat, els seus contrastos i la relació entre els diversos paisatges. Volia aprendre a descobrir i entendre els paisatges i és per això que vaig estudiar geografia. Volia entendre com es conforma un paisatge tenint en compte la interacció del clima amb els moviments del sòl, les roques, el cicle de l'aigua i el món vegetal, que és objecte d'un canvi constant. El caràcter bàsic d'un paisatge es pot descriure amb força precisió a partir dels elements esmentats, que són evidents i més aviat estàtics, però esbrinar el paper i el significat dels animals en un paisatge determinat ja és una tasca molt més complexa. Quin tipus d'entorn han creat? Quines facetes del paisatge ens assenyalen?
Pel que fa al fenomen descrit en la introducció d'aquest article, en creuar una frontera que els humans han traçat "artificialment" en el paisatge, el cert és que, d'alguna manera, reconeixem gairebé de seguida l'esperit de la cultura dels seus habitants. És una cosa semblant al que succeeix quan coneixem una persona per primer cop. A mesura que tornem al paisatge i ens hi anem integrant, la consciència d'aquesta primera imatge es va esvaint més i més. De fet, només en aquesta segona fase som capaços de descriure els detalls que conformen la imatge: allò que han creat els habitants, la manera com cultiven la terra i construeixen i, finalment, la seva actuació en l'entorn.
En els darrers vint anys d'activitat professional, la meva tasca ha consistit principalment a descriure i avaluar les conseqüències que tenen les infraestructures com carrers, vies o centrals i les línies elèctriques en la natura i el medi ambient. A partir de la previsió de l'impacte que poden tenir en l'entorn, la meva responsabilitat consisteix en fer suggeriments sobre com reduir al mínim els danys al paisatge.
Aquesta tasca és senzilla si analitzem científicament els diversos components de la natura per separat. Així, podem descriure els efectes que té la construcció d'una carretera en el balanç hídric, en la vegetació i, cada cop més, en els hàbitats de les espècies animals. Tanmateix, per a mi la concepció del paisatge com un tot continua essent un repte. A Alemanya, fins i tot la llei estableix com a obligació protegir la singularitat, la varietat i la bellesa del paisatge. No obstant això, manquen els instruments per dur a terme aquesta tasca i el procés de degradació de la natura i els paisatges segueix avançant. Què podem fer per protegir els paisatges?
En les darreres dècades, els instruments tècnics per visualitzar i, per tant, fer concebibles els canvis en el paisatge causats per l'impacte humà han augmentat de manera espectacular. Tot i així, malauradament això no ha comportat l'elaboració de mètodes realment convincents per mesurar o qualificar l'impacte en el paisatge. Al cap i a la fi, la qualitat del paisatge és una qüestió de gust personal: pot ser que m'agradi, pot ser que no m'agradi o pot ser que aconsegueixi que m'agradi a mesura que m'hi acostumi. Crec que, per avaluar si la nostra interacció amb el paisatge és coherent i sana i està absolutament connectada amb el paisatge viu, hem d'anar més enllà.
Al meu parer, la nostra tasca consisteix a continuar treballant la nostra relació amb el paisatge. Els mètodes de planificació han d'oferir-nos criteris que guiïn les nostres accions en el paisatge d'una forma creativa i basada en la nostra experiència del caràcter de cada indret, que inclou el seu passat, la seva situació geogràfica i la gent que hi viu. Aquest tipus de paisatgisme ens pot conduir a una nova cultura del paisatge.
L'estratègia ideal seria aplegar totes les persones relacionades amb el lloc en el marc d'un procés de planificació autènticament participatiu. Aquest procés es podria dividir en diverses fases. En primer lloc –un aspecte que se sol menystenir en els processos de planificació–, tothom hauria d'intentar estar en contacte directe amb el paisatge, observar-lo per experimentar-ne les característiques específiques i compartir els resultats amb la resta de participants. D'aquesta manera s'obtindria una imatge comuna i diversa del caràcter específic de cada lloc. Només un cop acabada aquesta primera fase s'elaboraria l'esbós del pla, de forma col·lectiva i partint de la consciència de la nostra relació concreta amb el paisatge en qüestió. Els experts, com per exemple els enginyers, poden aportar els seus coneixements tècnics i combinar-los de forma creativa i amb imaginació artística amb el caràcter individual del lloc.
A vegades es produeixen processos com el que acabo de descriure, però es tracta d'un somni que poques vegades es fa realitat.
|
