|
Els països bàltics –Estònia, Letònia i Lituània– són els únics antics membres de la Unió Soviètica que avui formen part de la Unió Europea. En el transcurs d'un segle, i després d'independitzar-se de l'Imperi rus el 1914, van ser envaïts per la Unió Soviètica, més tard per l'Alemanya nazi, de nou per la Unió Soviètica, i finalment van recuperar la independència arran del desmembrament d'aquesta última. Molts dels trets que caracteritzen el paisatge de la regió avui dia són resultat d'aquestes diferents fases històriques.
Tots tres països presenten semblances, però també diferències. Estònia és més a prop de Finlàndia, amb la qual comparteix un idioma de la subfamília finoúgrica –si bé el finès i l'estonià són llengües diferents– i patrimoni cultural. A Letònia i Lituània també s'hi parlen llengües que pertanyen a la mateixa família, la de les llengües bàltiques, tot i que els parlants de tots dos països no s'entenen entre si. Letònia té la metròpolis urbana més extensa de la zona, Riga, el que li dóna un caràcter particular, mentre que Lituània és catòlica i guarda similituds amb el seu antic soci polític, Polònia.
Entre els aspectes destacats del paisatge i dels canvis que s'hi han produït en el darrer segle destaquen la fi del sistema territorial feudal balticoalemany i l'èxode de tots els ciutadans d'aquest origen a la fi de la Segona Guerra Mundial; la col·lectivització de l'agricultura en el període soviètic; la reconstrucció de les zones urbanes i la seva expansió a partir de models i estètiques soviètics; l'enorme infraestructura militar, i, ja en l'era postsoviètica, la restitució de les propietats a aquells a qui se'ls havien pres durant el programa de nacionalitzacions soviètic.
El resultat és una barreja complexa i un paisatge dominat en moltes zones per un patrimoni recent que no és el propi dels estats en qüestió sinó dels seus últims invasors. Antigues bases de míssils, estacions de radar, camps d'aviació, ports, magatzems de munició, centres de control i de comandament, i la línia costanera i les illes, on la població local tenia vetat l'accés i que ara formen part d'aquest patrimoni dissonant. Si bé els ciutadans més grans encara recorden l'era presoviètica, i els de mitjana edat van viure l'etapa soviètica i la seva fi, la generació més jove que ara estudia el paisatge no recorden aquells temps, ja que van néixer més endavant. Els joves els consideren part del passat, i, davant d'aquest canvi generacional, ha arribat el moment d'avaluar la situació. Queden molts vestigis i ruïnes de l'era soviètica, massa abundants i massa comuns com per conservar-los tots, però està començant a sorgir el debat al voltant de com valorar aquest patrimoni i com abordar-lo. Què se n'ha de fer?: conservar-lo?, enderrocar-lo?, reutilitzar-lo?, transformar-lo?, deixar que l'envaeixi la natura? O potser totes aquestes opcions alhora?
En el departament d'Arquitectura del Paisatge de la Universitat de Ciències de la Vida d'Estònia ens hem interessat per aquesta qüestió, i estem estudiant aquest període en l'assignatura Paisatge i ideologia. Formem part d'una xarxa que analitza les infraestructures i les ciutats de la Guerra Freda i l'era soviètica avui clausurades, i amb els nostres socis danesos i letons hem posat en marxa un programa d'investigació a nivell de màster i de doctorat. A més, en altres punts de la regió està començant a aflorar un cert interès per aquest tema. Finalment, el paisatge dels conflictes bèl·lics també ha adquirit un ressò notable a tot Europa durant el 2014 amb el centenari de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.
|
