|
Sempre hem dit que un jardí és el reflex de la societat que l'ha creat i que hi viu. El paisatge és també el resultat de les successives històries d'un poble. La necessitat sempre present del jardí per a l'home s'ha anat transformant, des d'un objectiu gairebé inassolible en les primeres albors de la humanitat fins a les seves transformacions successives, en consonància amb les que es desenvolupaven en aquell canvi constant i permanent de la societat. Persistia, tanmateix, com una imatge somiada, mítica i idealitzada mitjançant la literatura, la pintura, la música... Lentament, de manera subtil però lògica, el jardí anava canviant d'escala, d'acord amb el temps actual, el ritme frenètic del qual s'ha anat accelerant els últims trenta anys.
El retorn al paisatge, preocupació que sempre ha existit, ens ha conduït des de l'espai íntim i personal del jardí, sempre etern i necessari, passant pel parc públic, jardí de tothom i preocupació majoritària del segle passat, a l'escala social del paisatge. A veure'ns no com a individus, sinó com a societat. A prendre consciència que no estem sols, sinó que som un tot i en formem part. Un tot d'interessos i coneixements mutus tan íntimament relacionats entre ells, tan estretament vinculats, que només parlant, dialogant, entenent-nos, cedint i relacionant-nos, serem capaços de construir un paisatge d'harmonia on els nostres fills puguin viure i desenvolupar-se en tota la seva potencialitat humana.
Diu Raffaele Milani: "L'ideal de la bellesa neix d'una teoria estètica i pot ser considerada com un bé universal [...], sent la natura l'objecte d'una contemplació a través de la qual l'home comprèn i és comprès". D'aquesta manera s'entrellacen aquests dos conceptes, estètica i bellesa, que la natura pot semblar bella quan sembla art, sembla un quadre, i l'art ho pot ser quan sembla natural.
Hem de prendre consciència que el nostre medi, el paisatge que ens envolta, és un món de relacions i pluralitats. També d'ambigüitats, on diverses ciències i interessos s'entrellacen, es manifesten, es compenetren: geografia, ecologia, economia, cosmografia, topografia, sociologia, etc., fins i tot la religió, la política, la tradició o la llegenda, la imaginació i el sentiment. És nostre, ens pertany, ens acull i ens aplega. Cal tornar a un paisatge en harmonia amb els seus condicionants i els seus valors. Valors que abans pertanyien a una determinada cultura i que, amb la globalització, Internet, la televisió o el cinema, comencen a esdevenir valors culturals compartits o, si més no, coneguts per amplis grups.
Al paisatge el que no és visible està íntimament entrellaçat amb el que és visible, però no com un additament complementari, sinó com l'estructura que el sosté. "Una antologia reforçada per les aportacions de la Gestalt i de les teories de la percepció, que incideixen una vegada i una altra en el fet que la realitat està constituïda alhora per presències i absències, per elements que es manifesten i d'altres que s'amaguen, però que continuen sent-hi [...]. Cal aprendre a mirar el que no es veu".
L'ésser humà es relaciona íntimament amb el seu entorn. L'habita, viu l'espai. No és una estada passatgera la seva relació amb la natura, sinó que és un arrelament; no és tenir un simple lloc en l'espai sinó un àmbit on arrecerar-se, un espai d'existència. Segons Julián Marías: "El món no és simplement un món de coses sinó el món en què es viu: té, així doncs, un caràcter vital i circumstancial... Atès que l'home no és presoner dels seus paisatges, aquests no s'hi imposen de manera inexorable. En la seva relació amb ells s'estableix no una subjecció, sinó una expressió de llibertat. Amb aquesta llibertat, l'acció humana adquireix responsabilitat. Apareix, així, una qüestió moral, una declaració de civilització, de cultura, en el nostre diàleg amb el món en què vivim respecte als àmbits vitals que fabriquem".
Som, així, responsables del paisatge. De nosaltres en depèn la recuperació i la conservació. I en el desafiament enorme que això representa, ens trobem davant d'un repte que implica compromisos considerables, perquè implica tothom. No es tracta, en la meva opinió, d'establir paisatges sostenibles, horrible paraula plena de sentit materialista i d'enfocament equivocat. Es tracta de transformar o conservar i transmetre nous conceptes i valors, des de l'escola primària fins a la Universitat, des de l'Administració a la societat civil, des de la moral a l'ètica i l'estètica. De coordinació, d'harmonia, d'humilitat... L'autèntic problema rau a conduir les nostres accions de manera que el desenvolupament no es pagui en cultura, sense oblidar allò que Klingenthal advertia: "No hi haurà una solució real al conflicte que oposa l'home modern al seu entorn, al desconeixement de la natura, més que en el camp de l'ètica, és a dir, de l'espiritualitat".
|
