|
El geògraf anarquista Elisée Reclus, que tingué molta influència en l'ideal llibertari català en el tombant dels segles XIX i XX, escrivia el 1866 que el paisatge és, sobretot, allò que l'ésser humà, en tant que individu, i l'ésser humà, en tant que subjecte social, era capaç de reconèixer en l'obra comuna. Bella reflexió, relativa a un moment en què la potència transformadora efectiva sobre el territori no anava encara gaire més enllà de la tenacitat en el treball i de la força física directa de l'acció humana.
Al nostre país la valoració del paisatge ve de lluny, però des de l'any 1928, quan l'Editorial Barcino publicava l'obra El paisatge de Catalunya, de Marcel Chevalier i prologada per Pau Vila, no s'havia tornat a fer una explicació global dels paisatges de Catalunya. És per això que cal posar en valor, per la seva persistència a recuperar part del temps perdut, la tasca de l'Observatori del Paisatge en la identificació i caracterització dels paisatges de Catalunya i en el desplegament dels instruments previstos en la Llei del paisatge. S'ha fet molta feina i de qualitat, però ens en queda molta de pendent i, sobretot, falta posar en pràctica tot allò en què ja hem aconseguit esdevenir un referent europeu en el pla teòric.
Qui només cerqui grans planures, grans rius o grans muntanyes, que no les busqui a Catalunya. Som terra de muntanyes, acollim un tram del riu més cabalós de la península i tenim planes importants com l'Empordà o la plana ponentina, però Catalunya és sobretot una de les grans diversitats paisatgístiques d'Europa, catalogada en 135 tipus diferents, la qual cosa fa del paisatge un patrimoni ambiental, natural i cultural de primer ordre.
El repte de la qualitat paisatgística rau a saber incorporar les transformacions en el paisatge sense perdre el sentit històric i de lloc, per reforçar-ne la identitat i la personalitat. Això comporta, també, compromisos. Un territori que té el paisatge com a actiu és incompatible amb tècniques com el fracking. Un poble que valora el seu entorn és incompatible amb el creixement desendreçat.
En definitiva, un país com Catalunya només pot confiar el seu futur a la sostenibilitat, a través de la transformació cap a l'economia verda. I, més enllà, aprofundint en allò que és immaterial, el catalanisme contemporani ha d'incorporar, tal com ho feia a finals del segle XIX i a començaments del XX, el paisatge en el procés de construcció nacional, entès com a patrimoni col·lectiu, expressió de la nostra història i reflex de la nostra identitat.
La natura, el medi i el paisatge com a senyal d'identitat i on el concepte de Catalunya – Ciutat no és d'oposició sinó d'integració.
Santi Vila i Vicente Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya
|
