|
Quan al segle XIX la indústria es difonia per Europa, transformant camps i ciutats, la preocupació pel desdibuixament de les identitats més arrelades va nodrir, a partir del romanticisme, l'interès per preservar els elements que es consideraven identificadors de la col·lectivitat. Així es va anar ampliant, de manera progressiva, el concepte de patrimoni històric.
Posteriorment s'incorporà al marc operatiu del conservacionisme la noció de paisatge cultural, introduint-hi un grau addicional de complexitat, en passar-se dels elements solts a les relacions entre elements.
Un segle i mig després, la qüestió és ara com incorporar els pòsits significatius de l'era industrial clàssica. El tema no és aliè al camp més ampli del tractament de les zones rururbanes i, també, de les perifèries denses, formades en els períodes de ràpid creixement de les ciutats, en les quals la qüestió del paisatge és indestriable de les polítiques d'espai públic. Tanmateix, l'actuació patrimonial i paisatgística presenta trets específics en el cas dels espais de concentració industrial i entorns relacionats, com els que Bernd i Hilla Becher van començar a fotografiar en els anys seixanta del segle passat. Com tractar aquest patrimoni industrial i aquests paisatges? Val a dir que sovint els conjunts fabrils han estat més valorats en els entorns rurals que en els urbans.
Catalunya n'és un cas, com si Barcelona no n'hagués estat l'epicentre fabril i modernitzador. Quan, per fi, s'ha començat a valorar en el seu conjunt el patrimoni industrial de la capital, no ha trigat a plantejar-se el tema del paisatge, suscitant-se dues qüestions fonamentals: el risc de la tematització –del zoning paisatgístic– i el repte d'aconseguir el balanç més satisfactori possible entre conservació i renovació.
El risc de la tematització es planteja en direccions oposades, que exemplifiquen prou bé en el cas barceloní el nucli antic i el Poblenou. En el cas de Ciutat Vella, de vegades s'oblida que no sols fou romana i medieval, sinó que també va ser la major concentració fabril de l'occident mediterrani des del segle XVIII, amb les manufactures d'indianes, fins ben entrat el segle XIX, quan les fàbriques es van estendre cap als nous suburbis fora muralles. El reconeixement i la valoració dels elements patrimonials d'aquesta activitat fabril a Ciutat Vella enriquirà sens dubte un paisatge format per múltiples pòsits, de Barcino i Barchinona ençà. En sentit contrari, convé evitar una consideració del Poblenou com si només s'hi hagués de considerar, en règim de monocultiu, el llegat industrial, com si en termes de patrimoni i paisatge cultural hagués de ser la reserva temàtica fabril de la metròpoli.
El segon tema que es planteja és com intervenir en aquests paisatges industrials en el balanç entre preservació i transformació urbanística. Si en un entorn rural els conjunts fabrils clarament diferenciats poden tenir un tractament relativament senzill –és el cas de les colònies–, la qüestió esdevé més complexa en els terrenys dislocats de les perifèries i en els teixits urbans consolidats. Com actuar en el paisatge del carrer Pere IV al Poblenou de Barcelona, sense ni fossilitzar-lo –això contradiria el seu caràcter de palimpsest, que sempre ha tingut– ni diluir-lo en elements aïllats i escassament significatius si es consideren un per un? Heus aquí un tema de mètode paisatgístic fonamental.
Convé molt, doncs, donar un nou impuls als treballs sobre el patrimoni i els paisatges de l'era industrial i posar en el seu lloc els trets identificadors d'una Barcelona fabril sense la qual ni la ciutat seria la metròpoli que avui és, ni Catalunya tindria la rellevància que avui té en el món global dels nostres dies. Des del MUHBA mirem de contribuir a la reflexió sobre el tema, tot inserint la trajectòria de la ciutat industrial en una perspectiva de llarga durada i en una consideració de conjunt del llegat industrial europeu.
|
