|
Aquest any fa 50 anys de la Recomanació relativa a la protecció de la bellesa i del caràcter dels llocs i paisatges, publicada per la Unesco el 1962 (que diferent seria la nostra situació si s'haguessin seguit aquestes recomanacions!). També és el 40è aniversari del Conveni sobre la protecció del patrimoni mundial cultural i natural, innovadora pel fet d'associar en un sol document els conceptes de conservació de la natura i de preservació dels llocs culturals. I encara més, l'any 1992 (per tant, també se'n commemora el 20è aniversari) veien la llum les Directrius pràctiques per a l'aplicació del conveni del patrimoni mundial, on, per primer cop en un text internacional, s'incloïen els paisatges culturals, definits com "les obres conjuntes de l'home i la natura [... que] il·lustren l'evolució de la societat humana i dels assentaments al llarg del temps".
Estem de festa (sí, ves qui ho diria, amb aquesta crisi) i celebrem que, per fi, es reconeixia internacionalment la fi de la tradicional dicotomia entre natura i cultura, el fet que totes dues es complementen i que la identitat cultural té una relació estreta amb el medi natural en què es desenvolupa. Qui es podia haver imaginat pocs anys abans que s'inscriurien a la Llista del Patrimoni Mundial, pel seu valor cultural, les terrasses d'arròs de Filipines, les muntanyes sagrades xineses o els cedres del Líban, al costat de monuments com el Taj Mahal, l'Alhambra o els centres històrics de Roma o de Mèxic?
Però què celebrem realment? Perquè no celebrem l'aparició del paisatge, que sempre hi ha estat, celebrem el canvi de la nostra mirada sobre els paisatges, la nostra manera de considerar-los. Aquesta és la gran diferència. El paisatge no ha emergit com aquelles illes fantàstiques de la nostra literatura infantil; ha emergit la nostra mirada que, des d'una ignorància gairebé absoluta, considera en l'actualitat el paisatge com a marc de la nostra vida quotidiana i part fonamental del nostre patrimoni cultural i natural. Aquesta evolució, que s'ha convertit en una progressió veloç els últims anys, no sempre va ser així. Crec que des de l'aparició dels primers sistemes agrícoles, a l'època del Neolític, fins al començament de la revolució industrial, amb prou feines va canviar, malgrat que a la cultura occidental hem sacralitzat la ja famosa pujada de Petrarca al mont Ventoux (sobre la qual tinc els meus dubtes que realment existís o si va ser el geni de Petrarca qui la va inventar anys més tard). Tanmateix, des del segle XIX, a causa en gran mesura a les enormes pressions i amenaces a què està sotmès el paisatge, ens hem vist obligats a mirar-lo d'una manera diferent, a considerar-lo com a part fonamental de la nostra història, de la nostra identitat, de la nostra ànima.
En aquestes dates i en aquests temps de crisi hauríem d'aprofitar per reivindicar una nova mirada sobre el paisatge, que no és només un patrimoni, sinó vivència d'una realitat diària, i reinventar solucions per a la gestió del paisatge partint de les noves maneres de viure, actuant des de la base de la societat. És una oportunitat que no hauríem de deixar passar. Els temps de crisi, parafrasejant Einstein, són temps de desafiaments, on aflora el millor de cadascú, i la pitjor crisi és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. És el moment de fer un nou tomb a les polítiques d'ordenació del territori, d'aconseguir la participació de tots els agents implicats, d'estudiar, educar i formar i no perdre més temps amb discussions teòriques inútils que amenacen en ocasions amb convertir el paisatge en un calaix desastre més que no pas de sastre.
Celebrem la festa i l'ocasió i no perdem de vista aquest 2012, que ha estat a punt de veure un Conveni mundial del paisatge. Hauria estat un regal d'aniversari magnífic. Aprofitem l'any i celebrem el paisatge com es mereix, però sobretot, confiem que el temps no ens faci perdre aquesta nova mirada que ens introdueix en una dimensió molt més profunda, més humana, que confereix al paisatge un lloc privilegiat on habita l'esperit del lloc, l'antic genius loci, del qual l'home, segons Lawrence Durrell, no és més que una extensió. Baltasar Gracián, en un bellíssim text que mai no em canso de citar, deia en el segle XVII:
"Porque advertid que va grande diferencia del ver al mirar, que quien no entiende no atiende: poco importa ver mucho con los ojos si con el entendimiento nada, ni vale el ver sin el notar. Discurrió bien quien dijo que el mejor libro del mundo era el mismo mundo, cerrado cuando más abierto; pieles extendidas, esto es, pergaminos escritos llamó el mayor de los sabios a esos cielos, iluminados de luces en vez de rasgos y de estrellas por letras. Fáciles son de entender esos brillantes caracteres, por más que algunos los llamen dificultosos enigmas. La dificultad la hallo yo en leer y entender lo que está de las tejas abajo, porque como todo ande en cifra y los humanos corazones estén tan sellados y inescrutables, os aseguro que el mejor lector se pierde. Y otra cosa, que si no lleváis bien estudiada y bien sabida la contracifra de todo, os habéis de hallar perdidos, sin acertar a leer palabra ni conocer letra, ni un rasgo ni una tilde."*Poc més es pot afegir a aquestes sàvies paraules sobre la mirada que en un llenguatge més actual explica Massimo Venturi a Percepire paesaggi-La potenza dello sguardo. A mi em queda l'esperança que aquests moments difícils siguin els millors per fer sorgir l'espurna del geni humà capaç de reinventar nous valors i paisatges.
Mónica Luengo Presidenta del Comitè Científic Internacional de Paisatges Culturals (ICOMOS)
*Gracián, Baltasar (1657). El criticon: tercera parte, en el invierno de la vejez. Madrid: Pablo de Val, p. 86-87.
|
