Logo Observatori del Paisatge
Paisatg-e
61. Abril-juny 19
Butlletí trimestral de l'Observatori del Paisatge de Catalunya
 
L'OBSERVADOR
 
l'Observador
 

Últims paisatges: una visibilització necessària

Marta García Carbonero
Arquitecta, professora de Paisatge i Jardí a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid

Els últims paisatges són també els més invisibles. Els espais de la mort han anat ocupant una creixent posició perifèrica a la ciutat des que les reformes il·lustrades els expulsaren dels centres urbans. La por inicial al contagi de malalties va afavorir el seu aïllament en recintes sense cap més vincle extern que els camins de xiprers que els connectaven a la ciutat. Quan al voltant del 1900 les noves xarxes de transport públic van facilitar la seva instal·lació en terrenys barats allunyats de la urbs, els cementiris van poder establir connexions més estretes amb el seu entorn. En paral·lel, una nova actitud cap a la mort, ara entesa com un pas més del cicle vital, va dur a desenvolupar la cremació com alternativa laica a la inhumació cristiana. En fer desaparèixer el cos, la cremació va traslladar l’èmfasi de la tomba individual a tot el recinte, posant en valor l’entorn que configuraven.

Així, el segle XX comença amb els cementiris de Munic (1905-1907) i Estocolm (1915-1965) que, instal·lats en boscos existents, no tenien vistes a l’exterior i es presentaven com a enclavaments impenetrables sense mostrar el seu contingut funerari. Temps després, van ser els cementiris de la I Guerra Mundial els que van buscar de manera explícita un vincle amb el territori. Davant la impossibilitat de repatriar els caiguts, el govern britànic va construir una espessa xarxa de cementiris al llarg del front oest, subratllant mitjançant miradors i l'obertura del perímetre, el vincle entre la pàtria i el front. Així succeeix en el cementiri d‘Etaples, França (1917-1922), que mira cap a Anglaterra des d'un lloc elevat obert al Canal de la Mànega, o el de Villers-Bretonneux, França (1920-1925), on una torre permet observar l'antic camp de batalla. Aquesta desmaterialització del límit té el seu punt àlgid en el cementiri de Finisterre, Espanya (1998-2000). Aquí es renuncia a la mateixa idea de recinte per involucrar tot el paisatge de la Costa de la Mort en l’àmbit del dol, en un gest que contradiu la idea de cementiri com a lloc excepcional i sagrat i que ha provocat el rebuig del poble. Cal celebrar però la imbricació d’aquest espai funerari en l'àmbit dels vius i la invitació a commemorar als morts, celebrant la seva presència en el paisatge quotidià.

El web Últims Paisatges. Patrimoni Funerari, que l'Observatori del Paisatge de Catalunya va presentar el 15 de febrer de 2019 -juntament amb l'associació Coementerium-, posa en valor aquesta dimensió paisatgística del cementiri, tant en el seu paper configurador del panorama com en la seva condició de mirador sobre si mateix. Complementa així la tasca d'altres iniciatives com la de la Ruta dels Cementiris d'Europa, en què l’èmfasi recau en els elements monumentals i no en l'entorn que configuren. Aquesta proposta tant necessària  contribuirà a visibilitzar aquests enclavaments de la memòria i reivindicar el seu protagonisme a la ciutat i al paisatge contemporanis; la seva presència en la vida mateixa.

 
  TANCAR  
 
 
© 2014 Observatori del Paisatge
Hospici, 8 - 17800 OLOT
Tel: +34 972 27 35 64
www.catpaisatge.net
observatori@catpaisatge.net
facebook Twitter