Logo Observatori del Paisatge
Paisatg-e
60. Gener-març 2019
Butlletí trimestral de l'Observatori del Paisatge de Catalunya
 
L'OBSERVADOR
 
l'Observador
 

La cabana, un espai cabdal

Gilles Tiberghien
professor de Filosofia i Estètica de la Universitat de París i de l'Escola Nacional de Paisatge de Versalles

Avui dia, el món evoluciona a un ritme cada cop més accelerat i els paisatges que teòricament caracteritzen un país han canviat de cap a peus arran de les transformacions econòmiques, polítiques i climàtiques que han patit. Els nostres paisatges tradicionals només existeixen en un determinat discurs de caire essencialista. Efectivament, els canvis han acompanyat l’evolució històrica de totes les nostres societats, pel simple fet que la humanitat canvia i també ho fa el seu entorn, però actualment aquests canvis són radicals, igual de radicals que les reaccions que susciten.

Això explica la necessitat expressada per alguns de tenir punts de trobada, tant per reflexionar sobre la seva vida a recer d’allò que en pot pertorbar el curs com per prendre una distància necessària per entendre millor la societat en la qual viuen. Refugiar-se en una cabana va en la línia d’aquests dos impulsos: d’una banda el reflex de preservació i, de l’altra, un moviment de replantejament vital, de la nostra vida individual i en societat.

La construcció de cabanes, la voluntat de construir-ne, connecta molt directament amb la nostra infantesa, l’època dels somnis aventurers, tan allunyats de la prudència conservadora que marcarà més endavant la vida de molts adults. Tanmateix, sabem també que els nens sovint veuen amb terror la singularització als ulls dels altres i que la idea de no ser “com els altres” se’ls pot fer difícil de tolerar. Aquesta contradicció latent també és present en la manera com més endavant experimentaran les cabanes les persones que decideixen viure-hi un temps.

La cabana es pot entendre com a refugi en un sentit dinàmic, com una font de projectes i un punt per posar en comú les nostres idees. Joan Nogué en parla com un lloc de contemplació i de silenci. Cal silenci per pensar i per escriure, i cal contemplar per poder actuar millor de manera conjunta. Ni tan sols l’ermità es tanca del tot al món, sinó que d’alguna manera l’interioritza per apreciar-lo millor, per entendre’n millor la singularitat i ajudar els altres a conviure amb les seves mutacions a través de la seva lògica pròpia.

La cabana permet separar el paisatge de les imatges predefinides que molt sovint substitueixen allò que és en realitat, un element viu i en constant evolució. La cabana permet imaginar-lo, simplement recuperant sota les seves capes sedimentades els vincles profunds que la connecten amb la seva història: ens en presenta una visió crítica que, per si sola, permet entrellucar el futur d’una comunitat que s’expressa a través del paisatge.

 
  TANCAR  
 
 
© 2014 Observatori del Paisatge
Hospici, 8 - 17800 OLOT
Tel: +34 972 27 35 64
www.catpaisatge.net
observatori@catpaisatge.net
facebook Twitter