Recordo el dia. Han passat uns quants anys – m'agradaria que aquesta frase no us soni a relat de qui ja escriu amb monyo blanc i bastó – i jo cursava tercer a la universitat. Entre les optatives del segon trimestre, per fi, fotografia.
Ell es va presentar i va començar a parlar.
Oblideu-vos de totes les fotografies que tingueu al cap.
Oblideu-vos de com voleu impressionar-nos.
Oblideu-vos de la vostra fotografia perfecte.
Primer haureu d’aprendre a mirar.
Sobre la taula hi havia uns cartrons negres de la mida d’un foli i un pot de vidre amb deu, quinze cúters.
A cada cartró vam traçar amb un llapis un rectangle de deu per quinze centímetres.
Llavors ho vam tallar. Un forat de la mida d’una fotografia contrastava amb el negre del cartró.
Mireu. Ho veieu? Des d’ara i durant els propers dies, aquestes seran les vostres càmeres fotogràfiques.
Subjectant el cartró amb una mà i a una distància prudent de l’ull, vam començar a mirar.
El paisatge emmarcat. Cada moviment, cada gest, era una possibilitat.
Aquell forat obligava a descartar. Obligava a escollir.
Cap de les càmeres que haguéssim pogut utilitzar fins llavors, evidenciava com aquell cartró perforat les múltiples possibilitats del paisatge, l’elecció permanent, la subtilitat en allò escollit o rebutjat.
S'esquivava el prejudici de l’ull que fotografia, l’ull que ja dirigeix el visor cap al seu objectiu sense sondejar l’entorn. Amb aquell cartró, no hi havia altres objectius concrets que els d’explorar o descobrir nous paisatges. El cartró es movia lliure, sense prejudicis, i el territori es presentava infinit.
L’ull, s’educava. La ment, capturava. A les seves “fotografies perfectes”.
I així, vam arribar un dia a classe amb les nostres brillants, impolutes, replicades, totes, Canon F10.
Preparats per capturar.
A qui? A què?
Capturar.
A qui? A què? Va preguntar ell, de nou.
Vaig sortir al carrer i vaig recórrer els meus paisatges propers amb la inevitable tensió del caçador; ullant, esperant, escollint, decidint el moment, click.
Disparar, disparar, disparar.
Els rodets es van anar omplint, convençuts nosaltres de l’èxit de les nostres captures.
Recordo el primer dia de laboratori, recordo les cares.
Els negatius fallits, els desenfocaments, l’excés de llum... i sobretot aquella estranya sensació que aquell paisatge, que jo imaginava immòbil, capturable, dòcil, s’havia escapat. Res del que jo creia haver fotografiat estava en aquelles imatges. Res.
El paisatge, trànsfuga, em va explicar que no, que ell no era ni aquella ni altres fotografies. Ell s’oferia com a possibilitat, com a mirada subjectiva, com a elecció temporal, com a fracció viscuda... però capturable, capturable, no era la paraula.
La fotografia em va ensenyar – i estimada, aquí i ara et demano disculpes per tot el que avui dia faig amb el meu telèfon- que un click no es només un click. Que la fotografia és mirada, és narració, és sentir, és pressentiment.
I sí, també treball, molt treball.
Fotografia, paisatge, seguiu ballant.
Us estarem observant.
|