|
Un dels aspectes més significatius del sistema ambiental i de la secular evolució geohistòrica de la major part dels paisatges està constituït per la coexistència entre assentaments humans i aigües interiors. No es tracta només d'una acumulació valuosa de paisatges amfibis suggerents, sinó també d'una xarxa hidrogràfica que requereix intervencions urgents i adequades relatives a la gestió dels cabals, al control de qualitat de les aigües i a l'ús social dels espais de ribera. En el cas de les regions fortament caracteritzades per l'urban sprawl, l'atenció creixent pels corredors fluvials, dels principals als secundaris, es pot veure com una tria estratègica necessària amb la finalitat de contrarestar els efectes de l'enorme expansió urbana que ha implicat costes, planes, turons, terrenys pantanosos i conques de muntanya.
Aquesta reflexió inicial constitueix una qüestió àmpliament debatuda en tots els països occidentals o, més ben dit, amb un alt nivell de creació i aplicació de novetats tecnològiques. Mentrestant, les actituds i les sensibilitats ecologistes es consoliden en tots els nivells de la vida social i, malgrat que en la majoria dels casos no aconsegueixen afavorir innovacions paradigmàtiques amb bons resultats, almenys ja han aportat un corpus considerable d'anàlisis intel·lectuals acurades, que ja fa temps que influeixen en l'imaginari i els discursos populars, fet que estimula, a més, un codi de conducta multiforme i compartit.
I, en efecte, és precisament a l'interior dels territoris densament urbanitzats que els rius i els espais hídrics lacustres, a més de la ramificació articulada de la xarxa artificial, es poden considerar encara importants elements territorials on és possible observar un patrimoni consistent format per la sedimentació secular d'activitats humanes peculiars que s'encreua amb porcions significatives i valuosos de naturalitat residual. La recent revaloració de l'ús recreatiu dels marges fluvials, dels boscos i dels prats a les ribes dels llacs naturals i artificials, com també la creació d'itineraris per a l'excursionisme al llarg de la xarxa hidrogràfica, expressen una necessitat de natura i d'experiència turisticorecreativa que es diferencia dels fluxos habituals cap a les destinacions consagrades i que mereix ser tinguda en consideració.
Actualment comptem amb cada vegada més estudis científics enfocats a les múltiples tipologies del patrimoni hídric, com en el cas de la recent publicació a cura de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, dedicada precisament a les estretes relacions entre paisatge, patrimoni i aigua, analitzades gràcies a la recuperació de la memòria territorial. Aquesta mena d'estudis permeten retrobar i retraçar part d'aquells lligams culturals i simbòlics significatius que remeten al procés prolongat de construcció dels paisatges hídrics europeus, i aquest esforç de recuperació de la memòria representa la necessitat d'un nou "humanisme hídric". I és que l'aigua com a bé comú planteja qüestions cada vegada més urgents que reclamen una política continental adequada, una política d'una dificultat operativa que es deu, no tant a la fragmentació de les decisions nacionals, com a la influència molt estesa de les retòriques d'un modernisme passat de moda, que impedeixen un canvi de paradigma decidit orientat a una gestió multifuncional dels elements hídrics que sigui competent. Avui dia, per tant, cal prosseguir en la formació de comunitats conscienciades, i el fet de partir dels corredors fluvials constitueix una selecció operativa idònia a l'hora d'elaborar relats capaços d'oposar-se al pensament únic de l'urbanisme especulatiu, però sobretot a l'hora de suggerir alternatives vàlides per contestar amb una fermesa raonable la grisor uniformitzant d'una tecnocràcia territorial poc previsora.
|
