|
L´Observatori del Paisatge de Catalunya ha dedicat unes jornades a reflexionar sobre els jardins històrics. Aquesta frase podria semblar merament descriptiva, però per mi té el valor d'un manifest, més que una saludable novetat em sembla el signe d'un canvi de tendència.
Els que treballem en aquest estrany tema, el dels jardins històrics, feia anys que percebíem com, després d'un fugaç període de floriment allà pels llunyans anys 80 i 90, l'interès per aquests productes culturals havia començat a diluir-se. Paradoxalment, això passava alhora que creixia de manera claríssima l'interès pel paisatge. Entengueu “interès” com a resum d'una variada sèrie de fenòmens entre els quals hi havia la preocupació de la gent, els estudis i legislacions, la creació de centres de recerca o la provisió de places en facultats universitàries.
Suposo que d'alguna manera el jardí històric s'entenia com a art, com a luxe minoritari, i el paisatge com a necessitat de tothom, com a proximitat. L'un elitista herència dels antics rics, l'altre, democràtica actualitat; l'un obra d'artistes, l'altre creació col·lectiva. L'un superflu, l'altre inevitable. I en compartir tots dos el caràcter “verd”, en una visió tan reduccionista i falsa com la de totes les frases anteriors, creava en la percepció de molts la idea que eren competidors d'un mateix espai i que calia escollir entre l’un o l’altre.
En va els interessats en el jardí van intentar lluitar contra aquestes visions. M'agrada recordar un exemple d'aquesta batalla per la supervivència. L'ICOMOS tenia des d'antic un comitè internacional d'experts sobre els jardins històrics, i fa diverses dècades els seus membres van decidir ampliar el nom a “jardins històrics i paisatges culturals” i més tard van optar per l'actual i reduït “paisatges culturals”. S'eliminà el nom original amb l'excusa que els jardins històrics són paisatge. Cosa certa o no, o en part, però el debat del qual és, en el fons, un joc floral entre filòlegs. Depèn de com definim cada cosa i depèn de quins interessos defensem en definir-les d'una manera o d’una altra. Assumpte que a mi no m'interessa, i encara menys en aquesta pàgina.
Sí que m'interessa constatar que l'interès pel jardí torna a conèixer una hora dolça. I em serveix moltíssim que els estudiosos del paisatge, sense plantejar-se cap problema i sense cap excusa, convidin a repensar sobre els jardins històrics. Bellíssim i il·lustratiu verb “repensar”, ja ho dic, tot un manifest.
I és que jardí i paisatge, més enllà del tipus de matisos amb què cadascú diferenciï l'un de l'altre, comparteixen el fet de ser productes humans, àmbits de cultura, de vida, de benestar i de gaudi. I comparteixen, a més, gran part dels seus problemes i riscos. També han de compartir les estratègies d'estudi i defensa. Per això és encertat que en el seu joc del vocabulari l'Observatori del Paisatge de Catalunya hagi acceptat “jardí” com a animal de companyia. Perquè certament ho és.
|
