|
Com és sabut, Tuan(1) va proposar d’anomenar topofília i topofòbia als pols extrems de la relació afectiva i emocional que establim amb l’entorn. He de confessar que he sentit topofòbies profundes a Betlem i Ciudad Juárez. Al primer cas, en un dels tants murs que, dins de Cisjordània, Israel ha establert il·legalment per encapsular diverses ciutats palestines i impedir la mobilitat de les persones que hi viuen; creuar-lo esdevé un horror, fins i tot per als badocs. Al seu torn, entre Mèxic i Estats Units, el govern de Washington ha anat erigint un mur penós de fa dècades ―no es tracta d’una ocurrència recent de Trump(2)―, amb trams especialment esgarrifosos com la gàbia per al pas a peu (els qui hi estan autoritzats) del pont del riu Bravo/Grande, entre les dues ribes de l’antiga ciutat neohispana de Guadalupe del Paso del Río que, el 1848, la línia imposada pel veí poderós va esberlar. La materialitat d’aquestes fronteres resulta tan implacable que els paisatges de resistència que s’hi esbossen poden semblar emmudits(3).
La propagació de paisatges fronterers d’aquesta mena és forassenyada. Segons Ruiz et al.(4), el nombre de murs s’ha multiplicat per més de seixanta d’ençà dels anys 1970. Per descomptat, alguns són històrics i fins i tot han estat objecte d’una intensa turistificació, com és el cas, per citar-ne d’emblemàtics, dels llocs Patrimoni Mundial de les fronteres de l’Imperi Romà (declarat el 1987, inclou el Mur d’Adrià), la Gran Muralla Xinesa (també el 1987) o les fortificacions de Vauban (2008). Però aquestes patrimonialitzacions selectives són excepcionals en la invisibilització general dels paisatges fronterers que practiquem, fins al punt que els esborrem del nostre registre personal i col·lectiu. Preferim oblidar-los, interpreto, perquè, en mirar-los, ens hi sentim dolorosament reflectits i ens cou la seva ignomínia.
Més enllà d’aquests casos de paisatges amarats, històricament o contemporània, de frontera, al món hi ha fixats milions de fites més discretes, no només entre països sinó també a d’altres escales ―que atenyen fins les partions entre propietats rurals i sectors urbans (amb els barris tancats o gated communities en anglès, tan habituals: condominios a Xile, conjuntos o fraccionamientos a d’altres països llatinoamericans, etc.)―. Els marcs instituïts, visibles o invisibles, acostumen a comportar diferents sistemes de gestió a banda i banda del límit, cosa que dona lloc a una dissimilitud en el paisatge; per exemple, entre un espai que és declarat protegit i el seu veí, que no ho és. Però aquesta diferenciació és antròpica, no natural. Així, caiem sovint en el parany de les «fronteres naturals», noció equívoca que, d’acord amb Sahlins(5), s’inicia a la França de Richelieu. Tanmateix, que una frontera es faci coincidir amb un element natural no la fa mai «natural»(6). Això sí: no és casual que hi hagi àmbits fronterers ben conservats, ja que freqüentment els estats-nació els entenen com culs-de-sac als seus marges territorials, de manera que la natura hi fa via i s’hi produeix «resilvestració» (rewilding), un terme aparegut els anys 1990 tant de moda avui dia(7). De fet, no són pocs els parcs transfronterers ―parcs per a la pau (peace parks) quan s’hi han produït conflictes bèl·lics― que se situen en aquests contextos(8).
Desitjo subratllar, per concloure, la recerca recent al voltant del mot borderscape, paraula intraduïble al català (fronteratge?) apareguda el 1996. Es tracta d’una estratègia investigadora que Krichker(9) sosté que ha crescut exponencialment el darrer lustre i que es focalitza en l’estudi de la interacció de la materialitat espacial dels paisatges fronterers, tal com hem resseguit fins ara, amb la imaginació i l’experiència. Dues mostres expressives de lectures en clau de borderscapes són, d’una banda, la represa de la memòria de la presència del Couto Mixto ―una mena de microestat entre Galícia i Portugal anorreat a mitjan segle XIX―(10) i, de l’altra, les dones porteadoras de Melilla, que corporitzen la frontera hispano-marroquina en creuar-la de forma incessant carregades de fardells(11). Així doncs, encara que els paisatges fronterers ens desagradin, marquen indefectiblement la humanitat al segle XXI. Ens cal el coratge necessari per reconèixer-los, criticar-los i gestionar-los. Com s’esdevé amb tots els paisatges quotidians, siguin excepcionals o no.
Referències
1. Tuan, Y.-F. (1974). Topophilia: A Study of Environmental Perceptions, Attitudes, and Values. Englewood Cliffs: Prentice Hall.
2. Amado, A., Trillo, J. M., i Paül, V. (2021). El tratamiento de la migración en los contextos fronterizos de Estados Unidos-México y Ceuta y Melilla por la prensa española. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 91-92, 9-32. Doi.org/10.2436/20.3002.01.209
3. Trillo, J. M., i Paül, V. (2015). Paisajes de frontera y narrativas postestatales. Dins T. Blanch (Dir.), Topografías invisibles: estrategias críticas entre Arte y Geografía (p. 310-319). Barcelona: Universitat de Barcelona.
4. Ruiz, A., Akkerman, M., i Brunet, P. (2020). Món emmurallat: cap a l’apartheid global. Barcelona: Centre Delàs d’Estudis per la Pau. http://centredelas.org/wp-content/uploads/2020/12/informe46_MonEmmurallat_CAT_CentreDelas_TNI_StopWapenhandel_StopTheWall.pdf
5. Sahlins, P. (1990). Natural Frontiers Revisited: France’s Boundaries since the Seventeenth Century. The American Historical Review, 95(5), 1423-1451. https://doi.org/10.2307/2162692
6. Paül, V. (2016). A Serra da Raia Seca nas geografias regionais galegas, espanholas e ibéricas de começos do século XX: entre montanha inventada e fronteira natural. Dins J. M. Trillo i E. Pires (Ed.): Fronteras en la investigación peninsular: temáticas y enfoques contemporáneos = Fronteiras na investigação peninsular: temáticas e abordagens contemporâneas (p. 197-215). Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela.
7. Cidrás, D., i Paül, V. (2022, en avaluació). Rewilding Shouldn’t Be Reactive: Fragas do Eume Natural Park in the Face of an Invasive Alien Species.
8. Trillo, J. M., i Paül, V. (2016). Transboundary Protected Areas as Ideal Tools? Analyzing the Gerês-Xurés Transboundary Biosphere Reserve. Land Use Policy, 52, 454-463. https://doi.org/10.1016/j.landusepol.2015.12.019
9. Krichker, D. (2021). Making Sense of Borderscapes: Space, Imagination and Experience. Geopolitics, 26(4), 1224-1242. https://doi.org/10.1080/14650045.2019.1683542
10. Paül, V., i Trillo, J. M. (2014). La construcción literaria de los paisajes fronterizos. Una reflexión a propósito del Couto Mixto (Galicia y Portugal). Documents d’Anàlisi Geogràfica, 60(2), 289-314. Doi:10.5565/rev/dag.120
Paül, V., i Trillo, J. M. (2015). Discussing the Couto Mixto (Galicia, Spain): Transcending the Territorial Trap Through Borderscapes and Border Poetics Analyses. Geopolitics, 20(1): 56-78. https://doi.org/10.1080/14650045.2013.857310
11. Krichker, D. (2020). They Carry the Border on Their Backs: Atypical Commerce and Bodies’ Policing in Barrio Chino, Melilla. Area, 52(1), 196-203. https://doi.org/10.1111/area.12569
Krichker, D. (2021). Making Sense of Borderscapes: Space, Imagination and Experience. Geopolitics, 26(4), 1224-1242. https://doi.org/10.1080/14650045.2019.1683542
|
