|
Cada any, quan tot es relaxa durant la pausa estiuenca, els mitjans de comunicació acostumen a inundar-nos d'imatges de les illes gregues, el sud d'Itàlia i altres paradisos mediterranis. Poblets que tenen cura del seu aire tradicional, camps cultivats com si fossin jardins, carreteres panoràmiques que arriben fins a l'horitzó sota la llum intensa de tardes infinites, i les onades del mar compartint incansables els jocs dels nens. Per a l'imaginari popular, els dies de vacances semblen haver-se encarnat en indrets concrets, que es transformen així en paisatges on tot passa més lentament, entre llargues migdiades i despreocupats passejos.
Aquest últim estiu, no obstant això, alguns d'aquests paisatges es van convertir en lloc de refugi per a persones que escapaven de la guerra i el terror. I la manera en què aquestes persones van percebre la costa mediterrània ens la va fer descobrir també a nosaltres amb una altra llum. Ja que no se'ls permet entrar a Europa de forma legal i segura, s'atreveixen a creuar el Mediterrani en embarcacions fràgils, i al fer-ho, aquell mar de vacances es transfigura en l'abisme que separa el perill de l'esperança. Milers moren en l'intent. Els qui aconsegueixen arribar a terra abandonen els salvavides a les platges, transformant així un paisatge d'estiueig en una ruta de fugida de l'horror.
A mesura que els refugiats entren a Europa, les seves llargues travessies a peu, el seu cansament, la seva por, contrasten de forma inquietant amb els paisatges idíl·lics que recorren. La majoria no han estat mai aquí, però amb els seus smartphones s'orienten per la geografia del continent i saben on dirigir-se per demanar asil. Davant seu, les fronteres s'obren i es tanquen segons els dubtes dels polítics, mentre les màfies busquen estratègies per esquivar-les. Em pregunto com perceben aquells paisatges que recorren els primers dies de la seva arribada, i com els recordaran anys després. Em pregunto, també, en el cas de qui tingui la sort de trobar asil, com es familiaritzarà amb els paisatges d'acollida, de quina manera els interpretarà, en quin grau reconstruirà la seva identitat en relació amb ells, i de quina manera contribuirà a modificar-los i enriquir-los.
Tanmateix, aquelles persones que hauran d'aprendre a viure en paisatges completament nous, s'han vist obligades a abandonar els seus. Un paisatge és una forma de percebre i valorar un territori, una manera d'habitar-lo, i de teixir en ell i amb ell la identitat personal. No poder continuar vivint en el propi paisatge significa perdre una part fonamental d'un mateix. En molts casos, els seus paisatges han estat destruïts, i sobreviuen tan sols en el record d'aquells que van aconseguir fugir a temps.
Les migracions per tot el planeta no deixen d'augmentar. Éssers humans víctimes de guerres, terrorisme, neocolonialisme, desforestació, contaminació, fam, injustícia, tracen sobre la superfície de la terra rutes de pèrdua i esperança. Per qui fuig, els paisatges es perceben d'una altra manera, tenyits pel record de la llar perduda, i des de l'anhel de llocs d'acollida segurs i fèrtils. El canvi climàtic que nosaltres mateixos provoquem portarà, per la seva banda, transformacions en els territoris i noves migracions. La pujada del nivell del mar redefinirà les costes, i l'augment de la temperatura afectarà la flora, els animals i tots els éssers humans. Tant de bo sabéssim ser responsables i poguéssim garantir a tots els éssers humans, els animals i a la natura una existència en pau, però si observo la nostra història amb prou feines trobo raons per sostenir aquesta esperança.
Els paisatges, els llocs en els quals configurem la nostra forma de viure, són enormement fràgils, i en podríem perdre molts en aquest segle. Hauríem de preveure-ho, i quan no siguem capaços de salvar-los, conservar-ne almenys el record. Si podem reunir imatges, sons, olors, sabors, mapes, documents científics, testimonis dels seus habitants, representacions artístiques... serem capaços de preservar almenys una part del que significaren per a les persones que hi van viure. En aquest sentit, el treball de l'Observatori del Paisatge de Catalunya i d'altres iniciatives similars serà fonamental. A vegades, per desgràcia, l'únic espai que queda a alguns paisatges és la nostra memòria.
|
