|
La confiança que ens ha transmès l'equip de l'Observatori del Paisatge, ens ha donat l'empenta per a escriure sobre paisatge sense ser-ne experts, sinó més aviat situant-nos en el lloc de l'experimentació, de la prova-error, de l'escolta, del 'fer mentre passa'; espais que reconeixem com a propis en la pràctica artística contemporània.
Tenim la sort de tenir el geògraf i fundador de l'Observatori del Paisatge Joan Nogué a prop; a prop perquè vivim a menys de sis quilòmetres de distància, i a prop perquè mantenim un espai de conversa preuat amb ell i l'Adela, on tenim l'oportunitat de xerrar - com a mínim - cada estació de l'any. Partint de problemàtiques locals que ens preocupen, parlem sobre sistemes de reaprofitament d'aigua, construcció amb fusta, gestió forestal, el paper dels boscos, què mengen les mallerengues o si les oques noten el canvi de temps, que ha deixat caure les poques gotes de pluja que hem vist últimament. La conversa es va filant, i ens endinsem en els estereotips i fins i tot arquetips en el paisatge, les geografies invisibles, els paisatges incògnits, els paisatges que no veus, però els sents, i tornem a Lin Yutang, el filòsof i escriptor xinès que vam descobrir en una de les primeres converses amb en Joan ja fa uns anys. Així recordem un dels seus aforismes, que per a nosaltres és ja una frase cèlebre: "La meitat de la bellesa d'un paisatge depèn del mateix paisatge, i l'altra meitat de qui el contempla".
Podríem dir que aquesta dimensió perceptiva i fins i tot subjectiva, va significar la nostra porta d'entrada al paisatge. Allà vam sentir com es creuaven aquestes qüestions amb el nostre treball, amb la nostra pràctica, amb l'entesa que tenim de la cultura, de l'art i fins i tot de la vida. Com ens explica en Joan, "el paisatge és alhora, significant i significat, continent i contingut, realitat i ficció". Tanmateix, podríem canviar la paraula paisatge per pintura, teatre o fins i tot cinema. Així parlem que a partir de certs valors socialment consensuats, es poden generar emocions individuals i subjectives, que permeten lectures diverses i corals. Aquesta analogia que pot semblar òbvia, va generar en nosaltres la curiositat suficient per mantenir viva una línia d'investigació artística al voltant del paisatge fins avui dia. Així l’exposició ‘Canvi d’aires’ (Premi d'Arts Visuals Casa Elizalde 2019) ja va contenir reflexions a cavall entre paisatges de Colòmbia i Mieres (Girona). Estirant el fil, el 2021 vam encetar una nova recerca de llarg recorregut anomenada Geografies invisibles. Hem tingut la sort que l'Observatori del Paisatge ens ha acollit amb una amabilitat infinita, i això ens ha permès consultar materials del Centre de documentació, mantenir diàlegs amb diverses persones de la casa, apuntar referències d'altres treballs, i fer preguntes i preguntes durant mesos. Una bona guia per a poder crear un nou treball que hem anomenat ‘Desenfocar l’anècdota’, que es podrà visitar al Museu de la Garrotxa - al mateix edifici on es troba l’Observatori del Paisatge de Catalunya - del 10 de febrer al 21 d'abril del 2024.
Volem doncs que aquest petit escrit serveixi per a reivindicar espais de coneixement compartit i transdisciplinar com el que hem pogut experimentar nosaltres. Sentim que els compartiments són sovint estancs entre disciplines que es podrien retroalimentar amb facilitat. De fet, un 'compartiment estanc' és "cadascuna de les seccions independents que té el buc d'un vaixell per a evitar-ne l'enfonsament malgrat que se n'inundi una". Tenint en compte el moment de crisi ecosocial que estem vivint, pensem que ens toca obrir vies de contacte, de transmissió, per tal de crear vasos comunicants que potser seran els que ens donin l'estabilitat suficient perquè el vaixell no s'acabi enfonsant.
|
