Paisatg-e / Paisaj-e / Landscap-e / Paysag-e

NOVEMBRE-DESEMBRE

BUTLLETÍ TRIMESTRAL DE L'OBSERVATORI DEL PAISATGE - 26

L'OBSERVADOR

Foto

El paisatge de la perifèria

Toni Sala
Escriptor, Premi Nacional de Literatura

Sembla que els primers paisatges pintats van ser a l'edat mitjana, i que eren jardins emmurallats. L'exterior quedava amagat darrere els murs, desconegut i espantós. La perifèria, llavors, devia constituir-la aquell mur opac.

Des del constant muntar i desmuntar de grues dels últims anys fins a l'exposició descarnada de prostitutes menors d'edat a les carreteres catalanes, la perifèria se'ns mostra amb poca hipocresia. No tenim criteris que marquin una frontera estricta entre civilització i abandonament. Entre una i altra hi ha una terra de ningú i és impossible dir on comença la ciutat i on s'acaba. Aquesta ferida oberta, amb tota la lletjor que trobem en el desordre, és la dels nostres temps, en què les ciutats s'han emmurallat altra vegada amb cinturons d'asfalt i la perifèria ens resulta igualment inaccessible. No m'imagino com un pintor renaixentista podria avui representar els afores d'una ciutat.

Si aconseguim superar els cinturons d'asfalt, ens trobarem amb una confusió de presències acumulades que parlen cadascuna el seu idioma. No vull dir només la llengua del marroquí o el gambià ajupit treballant als camps entorn de la ciutat, sinó: en quins idiomes tan diferents poden parlar-se el campanar de paret d'una ermita amb l'ema groga del McDonnald's feta amb dues patates fregides a dalt de tot d'un pal metàl·lic altíssim? I l'embalum plàstic d'una benzinera sobreil·luminada amb la masia vetusta? Què poden dir-se les restes medievals d'un castell amb una planta cimentera? El corriol amb l'autopista? La sínia i el molí de vent amb els carrers d'una urbanització encara per edificar? El forat d'una pedrera abandonada amb la nau industrial? I el centre comercial o l'establiment turístic amb l'horta? No hi ha comunicació i, per tant, no hi ha harmonia.

La construcció d'una depuradora conviu amb les ruïnes d'un aqüeducte romà i amb una església completament restaurada. El temps mateix -passat, present, futur - hi és desordenat i barrejat, amb presències que es fan al costat d'altres que es desfan o que han quedat fossilitzades.

A la meva literatura he anat a parar sempre a la perifèria, ja sigui interior de la persona, ja sigui externa. La literatura es mou bé en els espais perifèrics. Fent un volt pels entorns de qualsevol ciutat, el desordre i l'acumulació donen idea, més que de deixadesa, de poca fe en cap mena de valors. En el cas d'un escriptor català, potser assenyalin, a més, la consciència d'un món i una llengua en dissolució.

Tot paisatge és cultural i, doncs, moral, i qualsevol representació és simbòlica. Potser la perifèria ens resulta tan inaccessible justament perquè ens descriu la realitat que envolta i de la qual és filla, millor i tot que els centres fixats i estàtics, i que en definitiva són aparadors hipòcrites. Si vivim moments de canvi, si tenim consciència d'una crisi de valors -un sentiment paradoxalment perenne -, el territori ambigu de la perifèria, que es mou al seu gust, seria un lloc d'exploració ideal.

Observatori del PaisatgeNota: Aquest butlletí és una iniciativa de l'Observatori del Paisatge. Si desitgeu subscrivir-vos-hi i rebre'l per correu electrònic premeu aquí.

© 2017 Observatori del Paisatge / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64
http://www.catpaisatge.net / observatori@catpaisatge.net