Luciano Sánchez Pérez-Moneo
Secretari General de l'Aliança de Paisatges Culturals Patrimoni Mundial

Un passeig tranquil pels jardins d'Aranjuez resulta, a més d'un exercici sa, una oportunitat per reflexionar en el propi terreny sobre les diverses qüestions que constitueixen un tema important en el discurs de científics, experts, professionals i polítics en referència al binomi jardí-paisatge.

Tinc el privilegi de trobar-me molt a prop d'un dels espais singulars més significatius d'Europa, els jardins històrics del Real Sitio de Aranjuez, un actiu important, sens dubte, en la consideració per la UNESCO de la primera, i fins ara única, declaració a l'Estat espanyol de Paisatge Cultural Patrimoni Mundial d'aquest espai. I és aquesta oportunitat d'aprofitar qualsevol dels passejos la que propicia moments per a la reflexió, veritablement una de les millors funcions crec personalment, que, compleixen els jardins.

Més enllà del debat sobre els paràmetres, els criteris, els indicadors... que apareixen amb preocupació científica, professional o política, hauríem de reflexionar més sovint sobre aquesta altra part que incideix en la percepció social del paisatge, sobre com veuen els ciutadans la seva relació amb el paisatge. Aquesta idea troba un paradigma en el jardí, en particular en el jardí històric, ja que apareixen qüestions que matisen i complementen la relació que es produeix en un espai on resulta difícil diferenciar la visió del jardí de la configuració del paisatge. Són, no obstant això, diferents, si bé compten amb un element comú: l'acció de l'home que al llarg del temps ha anat transformant el jardí iconfigurant el paisatge. Apareixen, així, elements que minimitzen la interpretació, moltes vegades volguda, del jardí, i l'assimilen a conceptes com museu, per atorgar-li funcions pròpies de la conservació activa, mitjançant consideracions senzilles, però que, en la meva opinió, contenen una profunda càrrega de valors que fan referència a la percepció social del paisatge. Es tracta, doncs, de valorar aspectes tals com l'essència, la imatge, l'estètica, el gaudi i el coneixement del jardí, en la seva visió patrimonial més cultural com a paisatge.

Essència, perquè entendre la riquesa i la diversitat botànica dels jardins suposa aturar-se en les idees de l'època i en com aquestes van poder influir en els espais enjardinats. Avui aquesta essència permet aproximar-se a la idea de desenvolupament i sostenibilitat.

Imatge, com un reflex de pensaments predominants de cada època. A Aranjuez, per exemple, es pot considerar l'entrada als jardins com un saló més del palau, tot i que exterior. Avui, adquireixen un ús social més ampli i democràtic perquè són un lloc públic de passeig per als ciutadans.

Estètica, molt lligada al disseny, però amb una especificitat important: també es tenen en compte els aspectes productius, els quals li atorguen un caràcter paisatgístic funcionalment important.

Gaudi, perquè els colors, les aromes, els sons... la percepció, en definiva, és un dels aspectes que més atractiu pot donar a un jardí.

Coneixement, els jardins històrics són un laboratori en contínua evolució investigadora. En els seus inicis, l'arbre fou sovint una peça d'importació, no només per enriquir la visió, sinó també per estudiar l'adaptació climatològica i edàfica. Avui es complementa aquesta funció amb la millora dels sistemes de reg i l'ús racional de l'aigua.

Aquestes consideracions, això no obstant, manquen de rellevància si no es produeix al mateix temps un reconeixement per part dels ciutadans respecte als valors culturals i naturals associats al paisatge, i això requereix una funció educativa que és necessari impulsar des d'organismes que treballen amb el paisatge. És, en certa mesura, el que atorga validesa, en particular, a la promoció i difusió d'un territori sobre la base dels seus propis valors paisatgístics.

Luciano Sánchez Pérez-Moneo
Secretari General de l'Aliança de Paisatges Culturals Patrimoni Mundial